PAU CAMPOS
ENTRENADOR CLUB HANDBOL BORDILS
“Tornar a casa és molt fàcil”
“Està molt motivat, amb moltes ganes. Hem fet una pretemporada espectacular”, diu el tècnic abans de l’inici del setè curs a plata
“No hi ha cap fitxatge i això ens dona fidelitat, compromís, creure en uns colors...”
Qatar?
Pau Campos podria estar ara mateix als Emirats amb un equip professional si hagués acceptat l’oferta que tenia. Efecte Valero? “És un gran actiu allà i un del s millors entrenadors del món. Per a ells el millor”, respon. I hi afegeix: “Molts entrenadors espanyols hi tenen tirada. Estan de moda a tot Europa i a tot el món: ens arriben ofertes de tot arreu, en la darrera final four tres dels equips estaven dirigits per entrenadors catalans o espanyols. Té molta tirada”
La gent creu en el projecte i pot sortir bé o malament, però com a mínim la gent creu que anem endavant
Pau Campos (la Bisbal, 1976) torna demà a la banqueta del Blanc i Verd, en el primer partit de lliga del Bordils en el setè curs a plata i en un recinte del qual va sortir com un heroi fa dos anys per emprendre l’aventura professional. És l’equip que va pujar a plata, després de tres fases d’ascens seguides. L’ara director tècnic de la federació catalana és tot il·lusió: agafa l’equip de la seva vida, el nucli dur del qual el té com un referent.
Jornada 1. Parlem del que vulgui, però al final aquesta és la temporada del seu retorn.
He estat dos anys fora i estic molt content de tornar a casa. Fer-ho és sempre un gran què i tenia ganes de tornar a entrenar perquè després de dos anys sense fer-ho... El primer sí, amb la bufetada que em va donar la realitat romanesa amb tots els seus condicionants extraesportius que no van encaixar [destituït a Bucarest al setembre]. En el segon ja tenia ganes de tornar, m’havia arribat alguna cosa i quan el club es va posar en contacte amb mi al juny van sortir tres opcions: coordinació, segon equip, a veure com ho podíem compaginar... A darrera hora hi va haver la possibilitat del primer equip i els vaig dir que sí.
D’entrenador se n’és sempre...
Gaudir de plata un altre cop no ho podia refusar. Anava lligat, si agafava la coordinació duria un equip. De la base per poder fer les dues coses perquè el que necessitava era pista. Estava entrenant noies de tecnificació però sense competir i al final és l’adrenalina de la competició. I estic content de tornar a casa, de veure l’equip: ens hem retrobat i m’han rebut molt i molt bé. Tornar a casa és molt fàcil.
Vista l’experiència romanesa, descarta tornar a marxar?
Em va arribar l’oportunitat, com m’havien arribat altres propostes abans, però en aquesta vaig pensar que era l’hora de llançar-me a la piscina. Ens ho vam mirar i semblava que anàvem, amb tota la seguretat, a un lloc d’handbol seriós. I quan vam ser-hi ens vam trobar amb uns condicionants extraesportius i de contracte que ens feien entrar en uns funcionaments que no són ètics i en què nosaltres no volíem participar. Hi vam renunciar i al cap de quinze dies teníem la liquidació sobre la taula. Estem convençuts que si ho haguéssim acceptat probablement encara hi seríem.
Penedit o s’havia de provar?
Des del punt de vista familiar va ser una experiència molt maca: els meus fills van poder viure dos mesos a l’estranger i practicar l’anglès. I jo sis mesos, que és una cosa que m’havia quedat a dins quan era jove i per a mi va ser com un Erasmus. Tornar-ho a provar? Més endavant quan els meus fills siguin més grans i si m’arriben més oportunitats de sortir a l’estranger, per què no?
A la federació catalana hi entra com a seleccionador femení. Va ser la manera de tornar?
Abans de marxar era una de les ofertes si sortia de Bordils: ser el director tècnic. I quan es va creuar la de Romania vaig prioritzar-la i aquesta va quedar de banda. Ells van apostar per una altra persona i tenia problemes laborals per compaginar-ho. La direcció tècnica és professional al cent per cent i després es van posar en contacte amb mi per posar-me d’adjunt. Quan va sortir la selecció femenina i la tecnificació, va ser la manera d’estar en contacte amb l’handbol. Necessitava una feina, ja no tenia la de Romania i n’estic molt content, ara és la meva feina.
Com es troba l’equip? El mateix nucli dur, amb dos anys més...
Tots ens fem grans i la plantilla està envellida, és clar. Està entre els 31 i 32 anys aquest nucli que dius i això té un costat positiu, que vol dir experiència, no posar-se nerviós o jugar-s’ho tot en un partit... I el negatiu és el físic, perquè no tens 24 anys i aguantar 30 partits és molt exigent, i si ho compagines amb feines encara més. A aquestes edats tens responsabilitats familiars i laborals també més grans que amb 24 anys i això vol dir que, justificat tot, faltaràs a algun entrenament...
Tenen baixes, com cada any.
Hem perdut tres grans jugadors de la temporada passada a aquesta. I no n’hem incorporat cap. Oriol Márquez, el pivot titular. Sergi Mach, que quan es van fer els punts l’any passat segurament va coincidir que ell era a la pista i ara és al Ciudad Real. I en Marc Combis, que era la meva mà esquerra a la pista. Ell i Marc Prat m’acompanyen des d’infantil i per a mi és una confiança brutal, ens enteníem amb una mirada. I hi hem afegit gent del segon equip que haurà de fer un pas endavant.
Complicat, doncs. Com sempre!
La plantilla està molt motivada, amb moltes ganes de treballar. Hem fet una pretemporada espectacular com recordo dels primers anys, els ho he dit. Els resultats ens posaran al nostre lloc, la categoria és més exigent.
Palahí acaba sent el seu Nonó, que puja al primer equip amb Sergi Mach i s’hi queda sol ara.
Des del punt de vista ofensiu tindrem problemes. Tenim falta de gol i l’any passat trobaven moltes solucions basant-se en el pivot. Amb en Jairo i en Masmiquel tenim la posició coberta i és veritat que altres jugadors hauran d’agafar responsabilitat com en Palahí, però també hi ha Esteve [Ferrer], Canyi, Xicu Reixach, Gerard Fararrons, Pep Reixach... I en Prat i l’Ignasi, que sempre hi són, i tampoc hem d’oblidar la referència de Jordi a la porteria.
M’esmenta el nucli dur.
Sí, aquests jugadors ja fa anys que juguen a plata; que assegurin una feina ben feta i els joves els puguin donar descans i minuts de qualitat quan aparegui el desgast o petites lesions.
Aquesta setmana ja hem vist un vídeo de l’equip. Cosa seva? Els jugadors el tenen per líder.
Tenim molta feina feta al vestidor. No m’he d’imposar ni convèncer a ningú. La gent creu en el projecte i pot sortir bé o malament, però com a mínim la gent creu que anem endavant. I en el vídeo mateix que surt a les xarxes remarquem la plantilla, amb imatges actuals d’ells quan van arribar al club; estem parlant de planter i és això. Nens que des dels cinc o sis anys són al club jugant a handbol i no hi ha cap fitxatge, i això ens dona fidelitat, compromís, creure en uns colors, un club i un projecte... És un avantatge i com diu el vídeo “sols el poble salva el poble”. Quan hi era abans ho feia i m’agrada molt: fa pinya i al jugador també li agrada tot i ser amateur. I perdre mig entrenament et dona un valor afegit, intangible, que al final suma.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.