Bona feina m’he buscat... Va ser la meva primera cursa, la que em va introduir en el món de la bici, i li tinc molta estima: gràcies a aquesta carrera soc qui soc. Quan va desaparèixer em va saber greu. Ens unia, als gironins, un punt de trobada i un campionat en què tots exposàvem el que teníem a cada zona.

La crisi econòmica. Eren sense ofici ni benefici i les feies perquè t’agradava el moutain bike. Una festa a cada poble, amb categories de tot tipus i tots els aficionats a la BTT pura i dura. I el planter que s’ha creat ha estat per la Caixa Girona i la Copa Gironina. Encara que hagués fet un punt i a part de la competició, que et fa ser un esclau tot l’any, em vaig dir a mi mateix: provem-ho. Tinc 22 anys i si me la foto tinc marge per aixecar-me.

Ja saps com va, això. Tothom vol tenir de tot amb 20 euros i ja no pot ser. Estem mirant de recuperar el setanta o vuitanta per cent de l’esperit. L’altra part l’haurien d’aportar els corredors: la unió entre ciclista i cursa hauria de tornar a ser com abans. Aquí, a Girona, som una colla que ho veiem: no hi ha gironins a les curses, fan servir la marca Girona a un preu alt, i com que la federació no hi posa una veda, hem decidit recuperar l’original, el mountain bike bo. Ni gravel, ni single tracks.

Soc jo, que he aixecat el telèfon per trucar a les noies i dir-los que no les exclouré, però que necessito la seva implicació. Que si el mateix cap de setmana hi una cursa que no els donen res però que és per fer calés, vinguin aquí i facin un grupet, els donaré visibilitat. Abans, a la copa Gironina, eren un zero a l’esquerra. He recuperat la normativa i l’he modificada tota. L’he hagut de passar a Girona, el seu filtre, a Barcelona, que hi donessin el vistiplau... M’han trucat vint vegades perquè, per exemple, elles no podien fer el circuit gran perquè té molt desgast.

Provem-ho. I si té bona vinguda serà gràcies a les noies, i no pas per l’organitzador, que al final el que ha de procurar és que hi hagi igualtat. Si quan arriben, de deu que surten n’acaben dues, seran elles les que em diran que volen fer la curta. Però que siguin elles, fins ara no s’ha fet. I els premis en metàl·lic, igual!

Jo els ho dic: sigueu colla, feu-vos visibles. No s’hi val, que una vingui a la llarga i les altres deu o quinze a la curta perquè, amb això, no pago ni l’ambulància. S’ha de ser realista, i jo no regalo res. I crec que ho han entès; ara falta veure la rebuda perquè més hores del que hi he dedicat per fer circuits macos, combinar-los amb tècnica i duresa...

Home i dona: si hi ha rebuda, s’aplicarà el mateix criteri. Vol dir que es pugui considerar categoria, que no hi hagi un podi amb dues noies. La mateixa normativa, 100 euros per al primer de la volta llarga. I també la e-bike, que la gent que potser no té temps per entrenar-se pugui ser-hi. Hi ha rebombori perquè surten igual i rebenten el ritme. D’acord, aquí sortiran abans, a les 9 h, i els de la volta llarga, a les 9.10 h. I com el World Tour: la bici requisada si volen aspirar al premi. Tot legal, controlades i limitades. Una categoria nova i hi haurà molta gent que durant la setmana treballa, no s’ha pogut entrenar. Però vindrà a córrer i s’ho passarà bé.

Són les tres categories ben treballades. I la volta curta, igual. Normalment era a mig circuit llarg, a la meitat, un gir i en línia recta cap a la meta. He mirat de fer que els màster 50 i cadets s’hagin de pencar també. Si no baixen de l’hora i mitja, millor.

Sense ser ambiciós, uns dos-cents a cada cursa. Són força, si són fixos. Jo, tant de bo un noi em vingui d’aquí a deu o quinze anys i em digui que va començar a córrer amb la meva cursa. I no cal que guanyi el Tour, només que trobi un hàbit i ho agraeixi. Com amb en Moradell, que sempre que me’l trobo li ho dic. Li ho agraeixo perquè gràcies a la Caixa Girona soc qui soc. I es posa tendre, però és veritat.

Sí, en tres anys des que vaig entrar a la Fundación Alberto Contador i vaig sortir vam passar de dos plats a un, manillar ample, sense banyes i eixos que no tanquen la roda del davant normal, amb eix passant... Tot evoluciona i s’ha d’adaptar perquè la bici canvia però els circuits no. Estem fent bicis ràpides però els circuits haurien de ser tècnics i lents. Això és el BTT real, no anar ràpid sinó gaudir el trajecte.