“Va ser la meva primera cursa”

Bona feina m’he bus­cat... Va ser la meva pri­mera cursa, la que em va intro­duir en el món de la bici, i li tinc molta estima: gràcies a aquesta car­rera soc qui soc. Quan va des­a­parèixer em va saber greu. Ens unia, als giro­nins, un punt de tro­bada i un cam­pi­o­nat en què tots exposàvem el que teníem a cada zona.

La crisi econòmica. Eren sense ofici ni bene­fici i les feies perquè t’agra­dava el mou­tain bike. Una festa a cada poble, amb cate­go­ries de tot tipus i tots els afi­ci­o­nats a la BTT pura i dura. I el plan­ter que s’ha creat ha estat per la Caixa Girona i la Copa Giro­nina. Encara que hagués fet un punt i a part de la com­pe­tició, que et fa ser un esclau tot l’any, em vaig dir a mi mateix: pro­vem-ho. Tinc 22 anys i si me la foto tinc marge per aixe­car-me.

Ja saps com va, això. Tot­hom vol tenir de tot amb 20 euros i ja no pot ser. Estem mirant de recu­pe­rar el setanta o vui­tanta per cent de l’espe­rit. L’altra part l’hau­rien d’apor­tar els cor­re­dors: la unió entre ciclista i cursa hau­ria de tor­nar a ser com abans. Aquí, a Girona, som una colla que ho veiem: no hi ha giro­nins a les cur­ses, fan ser­vir la marca Girona a un preu alt, i com que la fede­ració no hi posa una veda, hem deci­dit recu­pe­rar l’ori­gi­nal, el moun­tain bike bo. Ni gra­vel, ni sin­gle tracks.

Soc jo, que he aixe­cat el telèfon per tru­car a les noies i dir-los que no les exclouré, però que neces­sito la seva impli­cació. Que si el mateix cap de set­mana hi una cursa que no els donen res però que és per fer calés, vin­guin aquí i facin un gru­pet, els donaré visi­bi­li­tat. Abans, a la copa Giro­nina, eren un zero a l’esquerra. He recu­pe­rat la nor­ma­tiva i l’he modi­fi­cada tota. L’he hagut de pas­sar a Girona, el seu fil­tre, a Bar­ce­lona, que hi dones­sin el vis­ti­plau... M’han tru­cat vint vega­des perquè, per exem­ple, elles no podien fer el cir­cuit gran perquè té molt des­gast.

Pro­vem-ho. I si té bona vin­guda serà gràcies a les noies, i no pas per l’orga­nit­za­dor, que al final el que ha de pro­cu­rar és que hi hagi igual­tat. Si quan arri­ben, de deu que sur­ten n’aca­ben dues, seran elles les que em diran que volen fer la curta. Però que siguin elles, fins ara no s’ha fet. I els pre­mis en metàl·lic, igual!

Jo els ho dic: sigueu colla, feu-vos visi­bles. No s’hi val, que una vin­gui a la llarga i les altres deu o quinze a la curta perquè, amb això, no pago ni l’ambulància. S’ha de ser rea­lista, i jo no regalo res. I crec que ho han entès; ara falta veure la rebuda perquè més hores del que hi he dedi­cat per fer cir­cuits macos, com­bi­nar-los amb tècnica i duresa...

Home i dona: si hi ha rebuda, s’apli­carà el mateix cri­teri. Vol dir que es pugui con­si­de­rar cate­go­ria, que no hi hagi un podi amb dues noies. La mateixa nor­ma­tiva, 100 euros per al pri­mer de la volta llarga. I també la e-bike, que la gent que pot­ser no té temps per entre­nar-se pugui ser-hi. Hi ha rebom­bori perquè sur­ten igual i reben­ten el ritme. D’acord, aquí sor­ti­ran abans, a les 9 h, i els de la volta llarga, a les 9.10 h. I com el World Tour: la bici requi­sada si volen aspi­rar al premi. Tot legal, con­tro­la­des i limi­ta­des. Una cate­go­ria nova i hi haurà molta gent que durant la set­mana tre­ba­lla, no s’ha pogut entre­nar. Però vindrà a córrer i s’ho pas­sarà bé.

Són les tres cate­go­ries ben tre­ba­lla­des. I la volta curta, igual. Nor­mal­ment era a mig cir­cuit llarg, a la mei­tat, un gir i en línia recta cap a la meta. He mirat de fer que els màster 50 i cadets s’hagin de pen­car també. Si no bai­xen de l’hora i mitja, millor.

Sense ser ambiciós, uns dos-cents a cada cursa. Són força, si són fixos. Jo, tant de bo un noi em vin­gui d’aquí a deu o quinze anys i em digui que va començar a córrer amb la meva cursa. I no cal que gua­nyi el Tour, només que trobi un hàbit i ho agra­eixi. Com amb en Mora­dell, que sem­pre que me’l trobo li ho dic. Li ho agra­eixo perquè gràcies a la Caixa Girona soc qui soc. I es posa ten­dre, però és veri­tat.

Sí, en tres anys des que vaig entrar a la Fun­dación Alberto Con­ta­dor i vaig sor­tir vam pas­sar de dos plats a un, mani­llar ample, sense banyes i eixos que no tan­quen la roda del davant nor­mal, amb eix pas­sant... Tot evo­lu­ci­ona i s’ha d’adap­tar perquè la bici can­via però els cir­cuits no. Estem fent bicis ràpides però els cir­cuits hau­rien de ser tècnics i lents. Això és el BTT real, no anar ràpid sinó gau­dir el tra­jecte.