La marató trenca barreres
Atletisme. Kipchoge, en el xou sense homologació a Viena (1h59:40), i Kosgei, a Chicago, (2h14:04) obren nous horitzons en la cursa dels 42,195 km que ha acaparat els focus el cap de setmana
La marató ha acaparat els focus el cap de setmana. El xou comercial i mediàtic d’Eliud Kipchoge al Prater de Viena traspassant la frontera de les 2 hores (1h59:40) en els 42,195 km va centrar l’interès esportiu dissabte, més enllà dels cercles atlètics. L’endemà a Chicago, sense temps per pair la fita del fondista kenyà, tot i que no és homologable a instàncies de la IAAF, la seva compatriota Brigid Kosgei va fer una autèntica sacsejada a la taula de rècords femenins, intocable des de feia més de tres lustres. La corredora kenyana de 25 anys no s’hi va posar per poc perquè amb un registre de 2h14:04 va trencar amb suficiència la barrera de les 2h15 i va rebaixar en 1:21 l’antiga plusmarca de la britànica Paula Radcliffe (2h15:25), vigent des del 13 d’abril de 2003. “Era estrany que els nois anessin superant tot sovint el rècord, i en noies ningú s’acostés a la marca de Radcliffe. Sabia que un dia o un altre el millorarien, però no preveia que ho fessin ara i a Chicago. Era lògic que tard o d’hora passés”, ressalta la vallenca Marta Galimany (FC Barcelona), la millor especialista catalana en la distància i setzena classificada en les infernals condicions del mundial de Doha.
Realment el contrast entre el continu moviment en la llista de rècords masculins i la letargia dels femenins en la marató era sorprenent. El 2003 Paul Tergat va fixar la plusmarca mundial en 2h04:55 a Berlín, i des d’aleshores el rècord s’ha superat fins a sis vegades: Haile Gebrselassie en dues ocasions (2h04:26 el 2007 i 2h03:59 el 2008), Patrick Macau (2h03:38 el 2011), Wilson Kipsang (2h03:23 el 2013), Dennis Kimetto (2h02:57 el 2014) i Eliud Kipchoge (2h01:39 el 2018), sempre a la capital alemanya. Galimany no sap trobar explicació a per què la plusmarca femenina s’ha mantingut tant temps inabastable: “Suposo que era un rècord molt difícil. Les noies potser sortien més controlades en la marató, però realment no en sé el motiu. També és estrany que el tingués una britànica, i no una corredora kenyana o etíop, les grans dominadores del fons mundial.” En aquests tres lustres, qui més s’havia aproximat al rècord de Radcliffe era la també kenyana Mary Keitany el 2017 a Londres, però en va quedar a més d’un minut i mig (2h17:01). Galimany considera que la mateixa Keitany o la campiona del món a Doha, Ruth Chepngetich, que acredita una marca de 2h17:08, són atletes que podrien estar en disposició de superar la nova plusmarca en el futur. “A veure si cada cop hi ha més atletes amb capacitat per córrer a aquests ritmes”, sentencia. En tot cas, la maratoniana del moment és Kosgei, de 25 anys, i que es prepara a Kapsait, a 3.000 m d’altitud en el camp d’entrenament que va crear el doctor italià Gabrielle Rosa a la vall del Rift. Sense haver passat pel tartan, el prodigi kenyà es va estrenar en la marató fa només quatre anys amb una victòria a Porto (2h47:59). Un any després ja corria en 2h24:45 a Lisboa i el 2017 ja es va aproximar a la selectiva barrera de les 2h20 (2h20:22) amb un segon lloc a Chicago.
En favor de Kipchoge
D’altra banda, Marta Galimany va valorar l’altra gesta del cap de setmana, l’actuació d’Eliud Kipchoge a Viena: “És un atleta que ja ho ha aconseguit tot i tenia el repte de ser el primer humà a baixar de les dues hores, i a mi em sembla bé que es doni visibilitat a l’atletisme, que se’n parli i que surti als mitjans. Està clar que era un muntatge perquè no està homologat i no es pot establir com a rècord mundial, però a partir d’aquí semblava una fita impossible i a mi m’agrada que la facin més pròxima a la gent.”