Fa molts i molts anys, tants com un parell de dècades, érem més joves. Alguns que ara són adults eren joves o infants. Altres que llavors eren adults ja són grans. Alguns que eren vells, potser ara ja no hi són. És el pas del temps inexorable, no hi ha marxa enrere.

En aquells temps el país era diferent, i els clubs de futbol també. El Barça encara no havia estat beneït per en Pep Guardiola entrenador, l’Espanyol duia el nom del seu president a la samarreta, el Lleida visitava la primera divisió fugaçment i la UE Figueres gairebé també ho feia, mentre el Girona visitava camps de regional.

Avui, Nadal, per a la majoria de gent el dia gira al voltant d’un gran àpat familiar ben copiós. Havent dinat, tothom fa el que pot. Alguns disfruten de la família, altres miren de fugir-ne tan aviat com es pugui. Alguns xerren abrandadament a la sobretaula, amb neules, torrons, cava i digestius sobre les estovalles. Altres surten a fer el volt per fer baixar una mica tot el que han endrapat.

Fa un parell de dècades el dia de Nadal a la tarda, quan el sol ja queia, hi havia qui posava la televisió. No hi havia tants canals ni tanta oferta com ara, i entre alguna pel·lícula i algun resum de l’any, apareixia Nadal a tres bandes, un programa únic, meravellós, entranyable i per molts recordat.

Era un homenatge a la tradició billarística de Catalunya, la del billar de carambola, taula sense forats i només tres boles. Cal colpejar-ne una amb el tac i que toqui les altres dues, i si se’n sap prou tocant tres bandes abans de l’última bola.

Però Nadal a tres bandes no era una competició, sinó una exhibició. Hi solien participar el Mestre Parera, terrassenc calb i carismàtic; Dani Sánchez, gramenenc campió mundial diverses vegades, més algun convidat estranger. Feien jugades impossibles, amb sis boles que entraven alhora als sis forats de la taula, o feien que la bola blanca s’enfilés a algun objecte estrambòtic, o posaven dues taules de costat i feien que la bola saltés d’una taula a l’altra, o feien efectes tan recargolats que la bola rodejava alguna persona estirada a sobre del tapet verd. Feien passar la tarda de Nadal admirant el que semblava impossible de fer sense efectes especials amb un tac a sobre del tapet. Tot plegat combinat amb bromes i jocs de paraules d’un humor blanc, innocent, per a tota la família.

Per retransmetre billar per la televisió no cal un gran desplegament tècnic, ni càmeres que es mouen, ni locutors apassionats. Només la cadència hipnòtica del tac i les boles. Ho podem veure a les cadenes de pagament que retransmeten els partits de snooker, el billar de taula enorme amb sis forats, quinze boles vermelles i set de colors, que acumula una audiència modesta però fidel.

Però el Nadal a tres bandes era una altra cosa. No sabem per què es va acabar com tampoc sabem per què TV3 ha trigat tant a tornar a oferir Bola de Drac, i en la plataforma 3Cat, no en la programació ordinària. El temps fuig, no torna enrere i només va endavant. Ens anem fent grans, i la gent al voltant de la taula parada de Nadal va canviant, alguns arriben i d’altres ja no hi són. Algunes tradicions s’acaben i l’enyor i la nostàlgia també formen part de la vida, i del dia de Nadal.