Sud-àfrica i Anglaterra, dues potències antagòniques, lluitaran avui a Tòquio (10.00 h) pel tron del rugbi mundial que els All Blacks van deixar lliure la setmana passada. Aixecar la Webb Ellis Cup s’ha convertit en una obsessió per a molts en el rugbi modern. Els Springboks ho van fer el 1995 en el famós mundial de Mandela contra la Nova Zelanda de Jonah Lomu i el 2007 en plena eclosió de Bryan Habana. En aquella final van tombar precisament l’equip anglès (15-6), que dotze anys després busca venjança. Aquell dia, a Saint-Denis, Wilkinson buscava el segon títol consecutiu, però va topar contra la duresa dels africans, avui dia corregida i ampliada.

Pel que s’ha vist en els partits de les eliminatòries decisives, l’equip britànic, comandat des de la banqueta magistralment per Eddie Jones, no s’està d’orgues i controla els partits, si cal amb la força bruta de la seva davantera. Quan té l’altre equip blocat apareixen les genialitats de Ben Youngs (9) i George Ford (10) per trobar una escletxa en la defensa enemiga i clavar el seu fibló. Així va caure Nova Zelanda, campiona el 2015 i el 2011. L’evolució dels anglesos sota les ordres de l’antic professor de secundària Jones, un australià de mare japonesa, ha estat inconcebible. Al seu mundial (2015) el XV de la Rosa no va passar ni als quarts de final després d’una humiliant derrota a Twickenham contra Gal·les. Jones va fer net i aquí el tenim, tocant la glòria amb els dits. “Estem angoixats i nerviosos pel partit, però també entusiasmats per la possibilitat de jugar millor que ells.”

Tenint en compte que l’estil de Sud-àfrica no difereix molt del que proposa Jones, és a dir, que van al xoc sense manies, i que el darrer partit que van jugar els dos equips just fa un any a Londres va acabar amb victòria britànica per un esquifit 12-11, sembla clar que la final serà de pocs punts. Per als sud-africans aquesta no és una final més. “El nostre país ha d’arreglar encara moltes coses i nosaltres volem ajudar a fer-ho des d’aquí”, va dir el seu entrenador, Sam Underhill.