La consagració d’Ari
Pàdel. La primera catalana campiona d’un Master ha afegit al seu catàleg de cops virtuosos una major consistència en el joc al costat de l’experimentada madrilenya Ale Salazar
Ari Sánchez (Reus 19-7-1997) va anar amb els seus pares a fer un partidet de costellada a una pista de pàdel d’una urbanització i li va agradar. La van inscriure al Reus Monterols i el seu nom va començar a sonar en el sector. Hi havia consens: tenia un do innat i havia nascut per jugar a pàdel. Aquella nena tímida però demolidora dins la pista era un diamant en brut que calia polir. La màgia, com passa sovint amb la inspiració, va anar brollant a còpia de moltes hores de feina. Sis cops campiona del món de base i amb molts títols en el circuit català davant de jugadores sovint més veteranes, Sánchez, amb un gran canell, una safata espectacular, visió i intel·ligència però que no destaca per la potència en l’esmaixada, es va iniciar en el circuit mundial World Padel Tour ben jove i amb les dificultats habituals per guanyar partits. El 2017, però, es va retrobar amb Marta Ortega, amb la qual ja havien dominat el món en les categories inferiors i en el debut del curs a Santander van fer saltar la banca. A dinou anys –Ortega ja en tenia 20–, van establir un rècord de precocitat com a campiones en una prova del circuit WPT. Sánchez, a més, va trencar una altra barrera de la qual se sent molt orgullosa i va esdevenir la primera catalana –dona o home– que obtenia un títol. Més tard, la barcelonina Lucia Sainz també els guanyaria al costat de la menorquina Gemma Triay.
Sigui com vulgui, Sánchez i Ortega no van acabar de fer el salt durant els dos anys i mig que van estar juntes. Marta Marrero i Ale Salazar o les bessones Alayeto els barraven el pas. En el tram final de la temporada passada, però, la catalana va rebre una trucada inesperada. Salazar (Madrid 31-12-1985), que revalida al Sant Jordi de Barcelona en el millor torneig de la història el títol de mestra –el seu quart en un Master– que havia conquerit el 2018 a Madrid al costat de Marrero, li va proposar de jugar amb ella el 2019. “Era una oportunitat que no podia deixar escapar”, explicava la reusenca, que qualificava la madrilenya com “la millor del món”. No s’ho va pensar gaire. Malgrat que la decisió va provocar una certa tensió amb Ortega en els darrers tornejos del 2018, el cert que cap de les dues es pot queixar de l’intercanvi perquè Ortega es va ajuntar amb Marrero, la jugadora amb la mà més pesada i extop 100 de tennis (47a el 2005) i han estat les millors del 2019 amb set títols en nou finals. Els canvis de parella son habituals i sovint es produeixen pel desgast en la relació. Es diu, en to irònic, que el pàdel és l’únic esport en què sempre falla el company. A partir d’avui començarà el ball de fitxes del dòmino amb canvis de parelles, que representen un al·licient perquè generen una major imprevisibilitat.
Al costat de Salazar, ha progressat a partir de la consistència, de la regularitat, de la competitivitat. No només és capaç de fer e punts virtuosos, sinó que sap aferrar-se al 20x10 m i lluitar per cada bola amb fe. De fet, les tres pilotes de partit que van salvar dissabte en les semifinals contra les irreverents Brea-González –el futur ja és aquí–, les va acabar ella amb determinació. Ha assumit un gran volum de joc en tot el Master i se n’ha sortit amb molta eficiència física i serenitat.
També la Grossa
A més del títol, a la família d’Ari Sánchez li va tocar la Grossa de Nadal, que diumenge va recaure en bona part a Reus, tal com va revelar ella mateixa quan la van entrevistar en directe al final del partit.