Els Jocs Olímpics que no es van fer
Tòquio-1940
La invasió del Japó a la Xina i d’Alemanya arreu d’Europa van provocar la suspensió dels Jocs que s’havien de fer a la capital japonesa
El COI els va intentar salvar com fos i els va oferir a Hèlsinki abans que Finlàndia fos atacada per la Unió Soviètica i el maig del 1940 els Jocs es van suspendre definitivament
Els Jocs del 1940 es van atorgar a Tòquio durant la 35a sessió del COI, que es va fer el juliol del 1936, amb motiu dels Jocs de Berlín. La capital del Japó va derrotar Hèlsinki per 38 a 27. El COI va concedir els Jocs a un país que estava portant una política molt agressiva amb els seus veïns i que el 1931 havia envaït la Xina, en un conflicte que en aquell moment estava aturat després de l’annexió de Manxúria, el 1932. El juliol del 1937 la guerra entre el Japó i la Xina es va reprendre i es va demanar la retirada de l’organització dels Jocs del 1940 a Tòquio. Sense èxit.
Durant els anys trenta del segle passat hi va haver molta ceguera en la majoria dels governs d’arreu del món. També en el COI. El juny del 1937, en la reunió que es va fer a Varsòvia, el COI va atorgar els Jocs d’hivern del 1940 a Sapporo i el president de l’organisme, el comte de Baillet-Latour, va dir en el seu discurs: “Posseïdors de les mateixes qualitats d’ordre i d’organització que els alemanys, respectuosos, com ells, de l’autoritat i dels reglaments, plens dels principis olímpics, que formen el credo dels seus atletes, els japonesos sabran fer bé aquesta tasca.” El COI no va fer cas a ningú. Al mes de febrer els països participants en els Jocs de l’Imperi Britànic van acordar boicotejar els Jocs de Tòquio si el Japó encara estava en guerra en el moment de celebrar-se. El COI no va fer cas ni al seu membre xinès, el doctor Wang, que va enviar un telegrama a la reunió que es va fer el març del 1938 al Caire, en el qual demanava que es canviés la seu del 1940. En la ressenya de la reunió que es va fer en el butlletí del COI es va escriure: “Com que no hi ha res en el text de la Carta Olímpica que permeti prendre una decisió així, passem a l’ordre del dia.” Baillet-Latour va dir al japonès Jigoro Kano que si les hostilitats amb la Xina no s’acabaven, el seu consell al Japó, tant en el seu interès com en el del COI, seria que renunciés a organitzar els Jocs. Kano va respondre que no veia cap raó per la qual el Japó no pogués organitzar els Jocs i per què les nacions haurien de refusar a participar-hi.
El COI jugava a dues cartes i no va dir que no a l’oferta feta pel seu membre finlandès Ernst Krogius perquè els Jocs es poguessin fer a Hèlsinki. Això sí, la decisió s’havia de prendre abans de sis mesos. Londres es va oferir a organitzar els Jocs si ni Tòquio ni Hèlsinki ho podien fer i Oslo es va oferir per ser la seu dels d’hivern. L’expansionisme d’Alemanya a Europa i del Japó a Àsia no va aturar la maquinària olímpica i, a la sessió del Caire, les ciutats de Budapest, Lausana, Hèlsinki, Atenes i Londres van presentar la seva candidatura per als Jocs d’estiu i Saint Moritz i Oslo per als Jocs d’hivern del 1944, i Belgrad per als d’estiu del 1948.
El juliol del 1938, el Japó renunciava finalment a organitzar els Jocs del 1940, tant els d’estiu com els d’hivern, i al mes de setembre el COI traslladava els Jocs d’estiu a Hèlsinki. Els d’hivern, després de diversos canvis i renúncies, el juny del 1939 es van atorgar a l’estació alemanya de Garmisch-Partenkirchen, que ja els havia acollit el 1936. En aquella mateixa reunió del COI a Londres es van atorgar els Jocs d’estiu del 1944 a Londres i els d’hivern a Cortina d’Ampezzo. Menys de tres mesos després, l’1 de setembre del 1939, Alemanya envaïa Polònia i començava la Segona Guerra Mundial.
Europa estava en guerra, però el COI semblava que vivia en un altre món. Tres dies després de la invasió de Polònia, Finlàndia assegurava que estava en condicions d’organitzar els Jocs que s’havien de fer el juliol del 1940. El 16 d’octubre, el president del COI va enviar una carta als membres del COI en la quals els preguntava si consideraven que “en interès de la idea olímpica, és oportú de celebrar els Jocs en el cas que les hostilitats no s’hagin acabat, i, si tinguessin lloc en aquestes condicions, Hèlsinki podria comptar amb la participació del vostre país”. Més de dos mesos després de l’inici de la guerra, el novembre del 1939, Alemanya renunciava a organitzar els Jocs d’hivern del 1940. El president del COI ho va comunicar als seus col·legues en una carta datada el 25 de novembre del 1939 en la qual, a més de lamentar que Alemanya hagués renunciat, mostrava la seva esperança que els Jocs d’estiu es fessin, afirmant que els Jocs eren “l’expressió de l’ardent desig de la joventut que, d’aquí a l’obertura de la celebració de l’Olimpíada, gràcies als contactes que s’establiran entre les nacions, fins i tot sense interrompre les hostilitats, es podrien trobar les bases d’un acord que permetessin posar fi als horrors de la guerra”. El 30 de novembre, cinc dies després del desig de Baillet-Latour que els Jocs de Hèlsinki es poguessin celebrar, la Unió Soviètica va envair Finlàndia. El març del 1940, Finlàndia capitulava. El 2 de maig del 1940, Baillet-Latour anunciava que Hèlsinki havia renunciat a organitzar els Jocs d’estiu del 1940 i que, d’acord amb l’article 2 de la Carta Olímpica, els Jocs de la 12a Olimpíada no es celebrarien. Quan el president del COI va anunciar el final de les seves esperances que els Jocs no s’interrompessin, Alemanya i l’URSS ja s’havien repartit Polònia, els soviètics havien establert protectorats a les tres repúbliques bàltiques i Alemanya havia iniciat la invasió de Noruega i Dinamarca. El 10 de maig va començar l’ofensiva alemanya contra Bèlgica i Holanda i el 14 de juny els alemanys entraven a París. França es va rendir el 22 de juny.