El desig

“M’agra­da­ria que passés el coro­na­vi­rus i la situ­ació actual, que hi ha molta gent que la pateix. Estem bé i ja és una gran victòria” ha afir­mat Salva Puig, que sobre el desen­llaç a la com­pe­tició ha reco­ne­gut les alter­na­ti­ves que té la fede­ració espa­nyola sobre la taula: “Hi ha esce­na­ris com una can­cel·lació i que quedi tot igual, ascen­sos i des­cen­sos, només ascen­sos... Ens hi adap­ta­rem, com fem sem­pre”.

El futur

“De moment, demà a la Unió Espor­tiva Sarrià. Avui hi faig feina i demà seguiré” és la res­posta a on es veu entre­nant el curs que ve. I l’ha argu­men­tat: “No m’agrada pen­sar més enllà, tot­hom sap que estic molt con­tent a Sarrià i tant el club com jo hem tro­bat una sim­bi­osi molt bona. No és només la meva volun­tat, sinó la del club. I ja veu­rem què pas­sarà”.

La família

Pel que fa la seva arri­bada al club, ha dit: “Només puc tenir parau­les d’agraïment, des del pri­mer dia que vaig entrar per la porta, o abans, que em va tru­car en Josep Espar. Després amb la direc­tiva, els juga­dors i l’afició. És un club fami­liar, que t’ho dona tot i tot­hom fa el pos­si­ble per fer pas­ses enda­vant”. “La tem­po­rada pas­sada Pere Coll i Jordi De Toro van fer una gran feina, amb l’ascens, i estic molt agraït de l’opor­tu­ni­tat” ha posat en valor, sobre la situ­ació amb què es va tro­bar l’equip a l’estiu.

Els joves

El mis­satge que ha donat als juga­dors de la pedrera del club l’ha divi­dit en dues parts: “La porta del pri­mer equip està oberta. Molts juga­dors l’han gau­dit i és una senyal. I els més petits també som la referència: els clubs es sos­te­nen en la base de la piràmide”. “Mai he arri­bat al pavelló i ha estat buit, el club està viu i cada dia creix més” ha des­ta­cat

Jugar o entre­nar?

“Quan ets juga­dor ho mires de manera indi­vi­dual, for­mes part d’un col·lec­tiu però s’és ego­ista. Quan comen­ces a entre­nar veus que no és gens fàcil, en qual­se­vol cate­go­ria. Ets res­pon­sa­ble d’un grup i cada per­sona és un món” ha apun­tat sobre la diferència d’estar a la pista o a la ban­queta. “Recu­pe­rar-te de les lesi­ons és més difi­cultós i com a entre­na­dor l’estic gau­dint i a tots els nivells des de cadet, ben­jamí o sènior. I en aquest nivell tant alt ho gau­deixo i pateixo alhora perquè és una cate­go­ria molt exi­gent” hi ha afe­git, sobre el con­trast.

El pavelló

Qüesti­o­nat sobre en quin recinte espor­tiu ha gau­dit més, s’ha refe­rit als que ha estat com a tècnic local: “Quan entre­nava el Cale­lla vam omplir el pavelló, que a vega­des eren 20 o 30. A lliga cata­lana era espec­ta­cu­lar. I de Sarrià no tinc parau­les per dir què passa. No és que s’empleni, sinó com anima la gent: no deixa caure l’equip quan les coses no van bé”. “És al·luci­nant i als temps morts els he de dir als juga­dors que s’acos­tin a mi, per trans­me­tre’ls la infor­mació” ha posat d’exem­ple. Com a visi­tant, ha recor­dat: “Novás. I Aranda, que vam gua­nyar... Hi ha hagut situ­a­ci­ons diver­ti­des”.

Late­ral dret

“No ho vaig deci­dir, era un juga­dor alt i no massa coor­di­nat, al prin­cipi. I esquerrà. Hagués estat un error posar-me a la por­te­ria...” ha dit fent broma de perquè va jugar en aquesta posició, en la què, al Barça, va com­par­tir lloc amb un refe­rent: “No he estat massa d’ídols. De tots els juga­dors en pots apren­dre coses i, si hagués de dir algú, László Nagy. Salva Puig ha recor­dat com va començar a jugar a hand­bol, amb sis anys i al seu poble natal, Mont­cada. A La Salle.

Valors

“Pri­mer, que estudiïn: és molt impor­tant. I els valors com el res­pecte, com­pa­nyo­nia, tre­ball en equip, esforç, sacri­fici, aixe­car-se quan les coses no van bé...” són els valors que creu que s’han de trans­me­tre a les joves gene­ra­ci­ons tot i que diu que són intrínsecs a la pràctica espor­tiva. “S’han d’inte­ri­o­rit­zar i no ens hem de fixar objec­tius irre­als. Messi només n’hi ha un, o mig. I els pares hem d’aju­dar els nos­tres fills, també. Han de ser feliços i créixer con­tents” hi ha afe­git.