Carlos Viver (Granollers, 1973) exerceix com a seleccionador espanyol d’handbol des del març del 2017, quan encara ocupava la banqueta del BM Granollers, el seu club de tota la vida. Al desembre va conduir el combinat estatal fins al subcampionat mundial a Kumamoto, però li quedava pendent el preolímpic de Llíria, que es va haver de suspendre just quan la pandèmia del coronavirus va irrompre amb més virulència a Espanya. Ara està pendent de la renovació –el contracte se li acaba a finals d’agost– amb vista a un pròxim curs ple de cites il·lusionants.
Com porta el confinament?
En la primera part, com que el cos tècnic de la selecció havíem estat molt temps fora de casa, ens ho vam prendre relativament bé. Ara, i sobretot els dies de bon temps, ja s’està fent més llarg. Per sort, tant en el meu entorn com en el de la meva dona tots estan més o menys bé.
Al combinat espanyol hi ha seleccionades que jugaven a la divisió d’honor, però també a França, Alemanya, Hongria i Romania. Estan passant bé el confinament?
Físicament, estan totes bé. En el moment en què la pandèmia va arribar a Espanya estàvem amb el projecte 20-21, preparant el preolímpic. La majoria de jugadores ja estaven per aquí i han pogut passar el confinament a casa perquè moltes lligues s’han suspès. En aquest sentit, l’única que va tenir mala sort va ser l’Alícia Fernández, que s’estava recuperant d’una lesió i va haver d’anar a Romania per passar la revisió mèdica, i ja es va haver de quedar allà.
Renovarà com a seleccionador espanyol?
Aquesta pregunta també me la voldrà fer la família, i jo mateix. Amb aquesta situació, encara no hem trobat el moment per asseure’ns i parlar-ne. La sensació és que la federació està contenta del nostre treball. És lògic pensar que si les dues parts estan contentes les coses acabin bé, però poca cosa més puc dir ara. A mi sempre m’ha interessat el projecte esportiu, i la qüestió és apuntalar-lo.
Parlant del projecte esportiu, suposo que la idea seria mantenir la tripleta vallesana, amb Robert Cuesta de preparador físic i Vicente Álamo com a preparador de porteres, a més del valencià José Ignacio Prades de segon.
En aquest aspecte hem treballat molt a gust des del primer dia. Ens entenem molt bé, tenim una metodologia de treball en què tots ens movem bé i per descomptat si continuo com a seleccionador una de les parts importants del projecte és consolidar aquest cos tècnic.
Va ser una de les claus de l’èxit en el mundial?
Al cos tècnic hi ha molt bon rotllo, però al final els resultats sempre són el fruit del treball de les jugadores. I el cos tècnic és més extens. El formen moltes persones, perquè també hi ha els metges, la delegada, l’ambaixadora, la cap de premsa. Som entre deu i onze persones, cadascuna amb la seva feina. Les jugadores van fer un gran treball previ al mundial, i ja es va veure que el grup estava molt implicat. Eren conscients de la responsabilitat, tenint en compte que hi havia les places olímpiques i preolímpiques en joc.
Ja ha passat mig any. Com ho valora, vist amb perspectiva?
Nosaltres sempre preparem els grans campionats per fer un gran paper i aleshores la competició et posa al teu lloc. Quan vam començar amb el cos tècnic, el fet de poder anar a uns Jocs era un dels objectius marcats en el full de ruta de la selecció i allí era la nostra última oportunitat d’anar als preolímpics. No sé si l’èxit va arribar abans d’hora, però sí que va arribar en un moment molt necessari. L’equip va estar bé en el moment adequat. Lògicament ens hauria agradat tenir més bons resultats en europeus i mundials anteriors, però el mundial de Kumamoto, amb els Jocs a l’horitzó, era bàsic.
En el mundial, Eli Cesáreo va ser l’única catalana a l’equip. Té més jugadores catalanes a l’agenda amb vista a futures convocatòries?
Des del setembre de l’any passat hem tingut vint activitats, entre el projecte 20-21 i d’altres, i hem treballat amb més de 70 jugadores, moltes d’elles catalanes i, per tant, totes estan a l’entorn de la selecció. Lògicament no totes poden arribar de cop, perquè per als grans campionats només en podem triar setze, però hi ha diverses jugadores catalanes de nivell que són a l’entorn de la selecció, per descomptat.
Déu-n’hi-do les competicions que l’esperen el curs vinent: l’europeu de Noruega i Dinamarca, el preolímpic de Llíria, esperem que els Jocs de Tòquio, i el mundial de Granollers.
És molt il·lusionant ja estar classificat per a dos grans esdeveniments com són l’europeu i el mundial, i pendents del que pugui passar en el preolímpic. Aquest aspecte ens permet preparar les competicions no amb tranquil·litat, però sí amb una mica de consciència de tot el que tenim al davant i estar contents amb tot el treball que s’està portant a terme.
L’ajornament dels Jocs els ha beneficiat o els ha perjudicat?
És molt difícil fer aquesta valoració a priori. Hi ha jugadores que estan en una franja d’edat que potser podrien pensar en deixar la selecció, però poden aguantar perfectament una temporada més. De totes maneres, penso que no ens afecta molt perquè hem anat fent un canvi generacional del grup, traient el lloc específic de la porteria, i la majoria de posicions estan cobertes per jugadores que encara tenen molt recorregut. El que importa, en tot cas, és classificar l’equip per als Jocs.
La seva trajectòria està molt vinculada al BM Granollers. Després de l’abrupta suspensió de la Challenge Cup quan s’havia arribat a les semifinals, veuria lògic que l’EHF li atorgués una invitació per al curs vinent a l’equip femení?
Per descomptat. El que ha passat aquest curs ha estat molt dràstic i surt de la normalitat. S’ha de ser conseqüent i intentar ser just amb els clubs que han treballat bé durant el curs i que no han pogut tenir el premi final.