“Ens va sortir de pel·lícula”

Va ser bru­tal, la fase. En Gui­llem [Tor­res, el capità] i jo érem els vete­rans i sabíem que podien ser les nos­tres últi­mes fases: vam dir de donar-ho tot perquè no tindríem cap més opor­tu­ni­tat. I ens va sor­tir de pel·lícula: vam jugar amb unes ganes i una il·lusió ter­ri­bles i vam pas­sar per sobre de tots els que se’ns van posar al davant.

Vam sor­tir a totes i sense espe­cu­lar per si eren els de casa. A men­jar-nos a tot­hom, i ens va sor­tir bé. Durant la tem­po­rada havíem estat bé, però et puc asse­gu­rar que en pocs par­tits de la lliga vam estar com en la fase, perquè si ho haguéssim fet... Vam jugar amb una inten­si­tat i unes ganes que a plata ja sí que hi hem posat.

És que ja ho veus, si tens paios al davant que et tre­uen un pam, física­ment són molt forts i jugant a hand­bol són molt bons, les ganes no t’han de fal­tar mai.

Està clar que seguiré un any més, hem d’aca­bar de par­lar de les con­di­ci­ons, però segur que una tem­po­rada més la faré, per això: aca­bar amb bon gust i gau­dir-la.

Nosal­tres ja vam jugar l’últim par­tit sabent-ho i, de fet, ells ja no juga­ven el seu par­tit con­tra el Barça i a nosal­tres sí el que ens tocava [a Zamora, 28-28]. Ens vam pas­sar, aquell cap de set­mana, qua­tre hores a l’aero­port de Madrid dor­mint als sofàs de l’Star­bucks. I més expo­sats del que vam estar, és com­pli­cat.

Resig­nació, com quan et diuen a la feina que te’n vagis a casa. És una situ­ació que ens ha sorprès a tots i que ens deixa, també, amb la incer­tesa de què pas­sarà en el que en diuen nova nor­ma­li­tat.

Estem con­tents, nosal­tres. I fins i tot després de Nadal, que no tenim cap victòria però acon­se­guim empa­tar molts par­tits [qua­tre dels últims set]. Com a equip i com a club estem molt con­tents de com ens ha anat la tem­po­rada, veient com és de difícil i com l’any abans el Sant Martí Adri­a­nenc, que tenia un gran equip, no se’n va sor­tir. Nosal­tres ho estàvem fent i teníem la con­fiança per seguir fins el final. Tin­drem un any més per demos­trar-ho.

Com que érem l’equip que abans de començar tot­hom ens situ­ava els últims, que bai­xaríem i que no faríem res de bo... Això ens va apu­jar la moral i ens va fer donar un cop de puny sobre la taula anant a gua­nyar a qui fes falta, ense­nyar a tot­hom qui és el Sarrià.

Som una de les pis­tes on més pressió es genera. Igual que a Bor­dils o a Novás, on el públic també hi fa molt. És un luxe tenir aquesta afició, que t’ajudi i que siguin un juga­dor més, a casa.

Bé, sí, al final es tracta de tenir ganes de jugar. El del Bor­dils és un par­tit més, que es viu amb molta emoció i que és diver­tit. És un al·lici­ent més, segur. I si haguéssim jugat els dos par­tits tin­dria les matei­xes ganes de tor­nar-hi.

Ja es veurà, els equips que pas­sin del nos­tre grup i de l’altre, quins que­den més amunt o més avall. Però s’ha de veure com es fa, perquè pot­ser hem d’aca­bar jugant sense públic. I pot­ser jo tinc ganes de seguir una tem­po­rada més per aca­bar d’una manera més nor­mal, i de nor­mal la tem­po­rada que ve no en té res...

N’estem molt con­tents. Des que va arri­bar fins que hem ple­gat, i ara que encara man­te­nim el con­tacte. Segur que ho farem molt bé també la tem­po­rada que ve, perquè hem tin­gut uns tècnics molt com­pe­tents aquests anys a Sarrià. Veníem d’en Josep Espar i man­te­nen la línia: són molt modes­tos, miren d’ense­nyar tot el que saben. Els has de fer cas; que t’entreni una per­sona així, a la nos­tra cate­go­ria, és un luxe.