Va ser brutal, la fase. En Guillem [Torres, el capità] i jo érem els veterans i sabíem que podien ser les nostres últimes fases: vam dir de donar-ho tot perquè no tindríem cap més oportunitat. I ens va sortir de pel·lícula: vam jugar amb unes ganes i una il·lusió terribles i vam passar per sobre de tots els que se’ns van posar al davant.

Vam sortir a totes i sense especular per si eren els de casa. A menjar-nos a tothom, i ens va sortir bé. Durant la temporada havíem estat bé, però et puc assegurar que en pocs partits de la lliga vam estar com en la fase, perquè si ho haguéssim fet... Vam jugar amb una intensitat i unes ganes que a plata ja sí que hi hem posat.

És que ja ho veus, si tens paios al davant que et treuen un pam, físicament són molt forts i jugant a handbol són molt bons, les ganes no t’han de faltar mai.

Està clar que seguiré un any més, hem d’acabar de parlar de les condicions, però segur que una temporada més la faré, per això: acabar amb bon gust i gaudir-la.

Nosaltres ja vam jugar l’últim partit sabent-ho i, de fet, ells ja no jugaven el seu partit contra el Barça i a nosaltres sí el que ens tocava [a Zamora, 28-28]. Ens vam passar, aquell cap de setmana, quatre hores a l’aeroport de Madrid dormint als sofàs de l’Starbucks. I més exposats del que vam estar, és complicat.

Resignació, com quan et diuen a la feina que te’n vagis a casa. És una situació que ens ha sorprès a tots i que ens deixa, també, amb la incertesa de què passarà en el que en diuen nova normalitat.

Estem contents, nosaltres. I fins i tot després de Nadal, que no tenim cap victòria però aconseguim empatar molts partits [quatre dels últims set]. Com a equip i com a club estem molt contents de com ens ha anat la temporada, veient com és de difícil i com l’any abans el Sant Martí Adrianenc, que tenia un gran equip, no se’n va sortir. Nosaltres ho estàvem fent i teníem la confiança per seguir fins el final. Tindrem un any més per demostrar-ho.

Com que érem l’equip que abans de començar tothom ens situava els últims, que baixaríem i que no faríem res de bo... Això ens va apujar la moral i ens va fer donar un cop de puny sobre la taula anant a guanyar a qui fes falta, ensenyar a tothom qui és el Sarrià.

Som una de les pistes on més pressió es genera. Igual que a Bordils o a Novás, on el públic també hi fa molt. És un luxe tenir aquesta afició, que t’ajudi i que siguin un jugador més, a casa.

Bé, sí, al final es tracta de tenir ganes de jugar. El del Bordils és un partit més, que es viu amb molta emoció i que és divertit. És un al·licient més, segur. I si haguéssim jugat els dos partits tindria les mateixes ganes de tornar-hi.

Ja es veurà, els equips que passin del nostre grup i de l’altre, quins queden més amunt o més avall. Però s’ha de veure com es fa, perquè potser hem d’acabar jugant sense públic. I potser jo tinc ganes de seguir una temporada més per acabar d’una manera més normal, i de normal la temporada que ve no en té res...

N’estem molt contents. Des que va arribar fins que hem plegat, i ara que encara mantenim el contacte. Segur que ho farem molt bé també la temporada que ve, perquè hem tingut uns tècnics molt competents aquests anys a Sarrià. Veníem d’en Josep Espar i mantenen la línia: són molt modestos, miren d’ensenyar tot el que saben. Els has de fer cas; que t’entreni una persona així, a la nostra categoria, és un luxe.