Són dues cir­cumstàncies dife­rents. Espe­rem que els Jocs es puguin fer el 2021 i no s’hagin de can­cel·lar. Això seria una mala notícia per a l’olim­pisme en gene­ral. Però el COI no dei­xarà de tre­ba­llar pels altres objec­tius que té.

No. Hem seguit tre­ba­llant en tots els ele­ments que han de con­fi­gu­rar en el futur un dos­sier olímpic. Ho fem, com molta altra gent, amb el tele­tre­ball. Al final el que estem fent són estu­dis, pres­su­pos­tos i pos­si­bles ubi­ca­ci­ons de dife­rents esports.

Estem en una pandèmia i un dels efec­tes con­jun­tu­rals ha estat l’atu­rada a les esta­ci­ons d’esquí. Això té uns efec­tes con­crets per a cadas­cuna de les esta­ci­ons, però ja estem tre­ba­llant per obrir-les la pro­pera tem­po­rada d’hivern. Veu­rem com es pot fer ben aviat en algu­nes esta­ci­ons que obri­ran aquest estiu euro­peu i hivern ame­ricà. Un cop passi la pandèmia podrem cal­cu­lar l’afec­tació que ha tin­gut, com ho faran altres sec­tors. L’esquí és una acti­vi­tat bàsica per al turisme.

Hi haurà cri­te­ris bàsics, com les mas­ca­re­tes i el dis­tan­ci­a­ment, i alguna senya­lit­zació con­creta, coses que ja estem fent en el trans­port públic, els bars, els res­tau­rants o els hotels. Estem par­lant de por­tar gent a dalt de la mun­ta­nya perquè bai­xin esquiant. També hem de poder llo­gar els esquís, com aquest estiu espe­rem llo­gar bici­cle­tes a La Molina. Això afec­tarà la logística de la pràctica espor­tiva però no la impe­dirà.

Els requi­sits tècnics els tenim molt tre­ba­llats i això ens per­me­tia sig­nar amb tran­quil·litat un acord des del punt de vista logístic, espor­tiu, d’allot­ja­ment, dels espais espor­tius i de la mobi­li­tat. Sabem que ho tenim tot per fer uns Jocs d’hivern el 2030. A par­tir d’aquí el que s’ha de repren­dre és el camí de l’acord polític perquè defi­ni­ti­va­ment es posi sobre la taula la can­di­da­tura i que pugui pre­pa­rar la seva con­creció i el diàleg amb el COI per poder ser desig­nada ofi­ci­al­ment can­di­da­tura, que encara no ho és.

Tant si hi ha Jocs a Tòquio com si no, el que li convé al COI és anun­ciar noves seus per al futur com més aviat millor, perquè això aju­darà a la con­so­li­dació del movi­ment olímpic. Crec que si el COI tingués una can­di­da­tura madura, pre­pa­rada i amb garan­ties, mira­ria d’assig­nar-la fins i tot abans del que està pre­vist. Si és Bar­ce­lona o és una altra, no ho sabem, però al movi­ment olímpic li convé resol­dre-ho com més aviat millor, i encara més en aquests moments.

Tècni­ca­ment ja sabem els llocs que poden ser sub­seus olímpi­ques i també quins no ho poden ser per qüesti­ons tècni­ques, però per con­cre­tar-ho més hem d’espe­rar la decisió política que doni el tret de sor­tida a la can­di­da­tura.

El que dei­xem clar és que tècni­ca­ment tant en l’àmbit de la Cer­da­nya com en el de la Vall d’Aran hi ha la capa­ci­tat i les carac­terísti­ques per ser seus amb l’aval del COI. Però anem més enllà. El 2026 tot indica que l’esquí de mun­ta­nya serà olímpic i això obre un nou ven­tall per a l’Alta Riba­gorça o el Pallars per poder ser sub­seus olímpi­ques des d’un punt de vista tècnic. També hi ha la pos­si­bi­li­tat que el tele­marc sigui esport d’exhi­bició. L’única cosa que està deci­dida a cri­teri del COI és que els salts de tram­polí i les pis­tes de des­cens en tri­neu es farien en un esce­nari euro­peu però no als Piri­neus.

L’acord s’ha de pren­dre en l’àmbit polític i no es des­carta, fins i tot, que Sara­gossa pogués ser una sub­seu d’algun esport de gel.

Sí. Tot el que siguin recin­tes de l’àrea metro­po­li­tana que siguin tècni­ca­ment via­bles, els tenim en compte. Per exem­ple, Fira de Bar­ce­lona, el Palau Olímpic de Bada­lona i la pista d’atle­tisme de Saba­dell. I a Bar­ce­lona, el Palau d’Esports, el Palau Sant Jordi, el nou pavelló del FC Bar­ce­lona, etcètera. Volem que els Jocs abas­tin tota aquesta àrea i per això ava­luem totes les ins­tal·laci­ons que poden reu­nir les carac­terísti­ques tècni­ques per ser sub­seus.

El lloc ideal és l’Estadi Olímpic. Al final el que ens fem és una sèrie de pre­gun­tes clau. Ho tenim tot per fer uns Jocs? Sí, ho tenim tot. No hem de fer res. Si haguéssim de fer uns Jocs d’hivern, dis­po­sem de prou pis­tes i pave­llons de gel per poder-los fer? Sí. Dis­po­sem d’espais de mun­ta­nya tècni­ca­ment ja pre­pa­rats sense ampliar domi­nis i no tocar pràcti­ca­ment res? Sí. Què és el que no podem fer segur? Com he comen­tat, el tema dels salts i els tri­neus, i tam­poc com­plim el cri­teri de l’esquí de fons, ja que totes les pis­tes a Cata­lu­nya estan per sobre dels 1.800 m i la fede­ració inter­na­ci­o­nal diu que han d’estar per sota.

No. Con­si­de­rem que tenim alguna bona alter­na­tiva perquè es pogues­sin aca­bar fent aquí.

Tècni­ca­ment només l’hem estu­diat com a pos­si­ble allot­ja­ment, sigui d’espor­tis­tes, afi­ci­o­nats o peri­o­dis­tes. De la mateixa manera que hem fet un estudi de si som capaços de fer uns jocs olímpics sense gene­rar nous domi­nis esquia­bles o sense gene­rar nous esta­dis, també hem valo­rat si des del punt de vista de l’allot­ja­ment seria neces­sari gene­rar nous equi­pa­ments en aquest sen­tit. Per la neces­si­tat de viles olímpi­ques, apro­fi­ta­rem també el crei­xe­ment de zones urba­nes que ja estan pre­vis­tes en alguns ajun­ta­ments. Per a l’allot­ja­ment hem estu­diat tres coro­nes per a cadas­cuna de les seus prin­ci­pals. La corona més pro­pera, de 20 km, una de 50 km i una altra de fins a 70 km. Això ens per­met que els que esti­guin més lluny esti­guin com a màxim a poc més d’una hora de les seus.

En fal­ten tres que són més que cone­gu­des pel ter­ri­tori i el país. El des­do­bla­ment Berga-Bagà de la C-16 n’és un. És un pro­jecte que no té res a veure amb els Jocs però que la Gene­ra­li­tat té aca­bat i que té sen­tit per la mobi­li­tat entre la zona metro­po­li­tana i el Piri­neu. Sobre la taula també hi ha la R3, el des­do­bla­ment de tota la línia fer­roviària entre Bar­ce­lona i Vic i entre Vic i Ripoll, i el seu con­di­ci­o­na­ment. És una de les neces­si­tats que des del segle pas­sat (96-97) està en forma de pro­jec­tes. Per aca­bar tenim el con­di­ci­o­na­ment de l’N-230 que puja de Lleida fins a la Vall d’Aran, una altra rei­vin­di­cació històrica de la Vall d’Aran. Ara bé, exclu­si­va­ment per als Jocs no hi ha cap infra­es­truc­tura que s’hagi de plan­te­jar.

Un dos­sier com aquest només es pot donat per aca­bat quan els governs l’ava­lin en el moment que hi hagi una can­di­da­tura en ferm i pre­sen­tada. Fins ara el que fem són estu­dis.

Uns 1.300 mili­ons, però també hem cal­cu­lat que els ingres­sos serien d’uns 1.400. Per tant tindríem superàvit. Una de les coses que posa sobre la taula sem­pre el COI, que ja par­teix de la base que si no tens els reque­ri­ments tècnics no ho pots fer, és que cal dei­xar un lle­gat després dels Jocs.

Sí, és clar, com va pas­sar a Bar­ce­lona el 1992. Es van fer les ron­des, però el que tenim al cap és el record de la gent al car­rer, els volun­ta­ris, la flama olímpica, etcètera. Tot aquest aspecte més simbòlic és el que avui dia pot ena­mo­rar el COI davant d’una can­di­da­tura. Econòmica­ment fer uns Jocs no ha de supo­sar una gran des­pesa i de fet el COI no ho vol. Amb les noves regles, els Jocs es poden fer, es poden auto­fi­nançar i poden tenir un resul­tat posi­tiu si fas mit­ja­na­ment bé els comp­tes. El COI hi posa entre 700 i 900 mili­ons de dòlars, però insis­tei­xen molt en el relat i en el lle­gat i temes com la sos­te­ni­bi­li­tat ambi­en­tal, les polítiques en el ter­ri­tori, les rela­ci­ons entre el medi natu­ral i la metròpoli, l’esport com a ele­ment dina­mit­za­dor, el canvi climàtic, el rol dels parcs natu­rals. un nou model de turisme i el canvi tec­nològic, entre molts altres aspec­tes.

Els Jocs poden aju­dar-nos. Poso un exem­ple: Bar­ce­lona i la seva metròpoli estan inten­tant reduir la seva con­ta­mi­nació. És impen­sa­ble fer uns Jocs en un entorn con­ta­mi­nat. Dins el pro­jecte olímpic hi haurà la neces­si­tat de reduir fins al mínim pos­si­ble la con­ta­mi­nació. Això col·locarà, a més, els Piri­neus al món. Aquests són els debats que hem de tenir si som final­ment can­di­da­tura. El pro­jecte ens ha de per­me­tre entrar en un diàleg amb el ter­ri­tori per repen­sar molts àmbits. Són debats d’actu­a­li­tat. No està sobre la taula si Bar­ce­lona i Cata­lu­nya poden orga­nit­zar uns Jocs, perquè orga­nit­zem grans esde­ve­ni­ments durant tot l’any i ho fem bé. No està sobre la taula tam­poc el dubte sobre ins­tal·laci­ons olímpi­ques. N’hi ha per triar. Ha de ser un pro­jecte de trans­for­mació d’un ter­ri­tori, en la línia dels temes clau d’avui dia al món pre­sen­tats com a rep­tes.

El COI l’únic que diu és que per tirar enda­vant la can­di­da­tura un dels ele­ments fona­men­tals és que tin­gui el suport de la gent. La manera d’acon­se­guir-lo o de demos­trar-lo ja és cosa de la can­di­da­tura.

No. Neces­si­tem espor­tis­tes d’elit d’esports d’hivern, però això tam­poc ha de ser un pro­blema. Amb pro­gra­mes específics d’elit vam demos­trar el 1992 que ho podíem fer. El més impor­tant per al COI és això que ells en diuen el rea­son why, el relat.

Quan vas a la part dels Jocs d’hivern del museu olímpic de Lau­sana t’ado­nes que hi ha una sèrie d’esce­na­ris que no és que siguin molt repe­tits, però sem­pre estan dis­po­sats a fer uns Jocs d’hivern. Només han d’aixe­car el dit i ja tenen les ins­tal·laci­ons necessàries ben pre­pa­ra­des. Bar­ce­lona, en aquest sen­tit, té dos avan­tat­ges. Un és el grandíssim bon record que té tot l’olim­pisme del 1992 i, l’altre, la nove­tat que sig­ni­fi­ca­ria que els Piri­neus siguin la seu d’uns Jocs. I això és un avan­tatge des del punt de vista que és una cosa inno­va­dora, i la inno­vació és una carta gua­nya­dora.

Els estu­dis que tenim i s’han fet a mitjà, a curt i a llarg ter­mini venen a dir coses tan con­tra­dictòries com que en els últims deus anys hi ha hagut més volum de neu que en els deu ante­ri­ors. Hem après a apro­fi­tar molt la neu que tenim i fer-ne amb menys ener­gia i recur­sos hídrics.