«Una mica et retira el rànquing», diu Òscar Hernández, un tennista que ha basat la seva carrera en l'entrega i el sacrifici. Avui, amb 32 anys, aquelles paraules ressonen en el seu imaginari. Situat en el 125è lloc del món, sembla lluny de trobar la forma de cursos precedents, en què acabava amb una merescuda posició entre els setanta primers del rànquing. «Et permet entrar en els quadres sense jugar prèvies, i evites jugar molts challengers», analitza el montgatí, acostumat en els últims tres anys a una situació de privilegi, desconeguda per a molts a causa de l'impacte mediàtic de Nadal, Federer i companyia. «Nosaltres vivim més a l'ombra, però és normal», segella Hernández, que s'allunya de conclusions precipitades. Amb un balanç en el circuit ATP de 2 victòries i 13 derrotes enguany, ja ha hagut de tornar als challengers per escalar posicions. Des de Roland Garros que ha tornat al circuit menor, en què ha assolit un total de deu títols al llarg de la seva carrera, demostrant que el seu nivell mereixia (i mereix) una oportunitat amb els grans.

Com ell, un altre veterà, el barceloní Beto Martín (farà 32 anys a l'agost, i és 127è del món), es troba immers en l'àrdua lluita de tornar al top 100, la fita que permet respirar tranquil, sense els dubtes que, avui, planen sobre Hernández i Martín, que aquí ni va jugar la fase prèvia. Queden quatre mesos llargs de competició, quatre mesos d'un dels anys més difícils.