Una petja inesborrable
Alpinisme. Sergi Mingote mor al K2 en un accident mentre es dirigia al camp base en el seu últim gran desafiament d’una vida esportiva marcada pels seus projectes a l’Himàlaia
Sergi Mingote (Parets del Vallès, 1971), un dels grans alpinistes de la història de l’esport català, és l’últim caigut en la muntanya més maleïda de l’Himàlaia, el K2 (8.611), el segon cim més alt del planeta, que fins ara no s’havia deixat conquerir a l’hivern i que finalment, ahir mateix, un grup d’alpinistes del Nepal el van coronar. A primera hora del matí –a la tarda al Pakistan– el president de la FEEC, Jordi Merino, va rebre la tràgica notícia, directament de la dona de Mingote, que l’accident que havia tingut baixant al camp base havia estat fatal. L’alpinista que l’acompanyava, el xilè Juan Pablo Mohr, va ser testimoni del tràgic accident, però en un cim com aquest, abrupte, dret i farcit de trampes, no va poder fer res per rescatar el seu amic, a banda de comunicar el desenllaç a l’expedició Seven Summit Treks, que liderava el català.
Mingote va comunicar abans-d’ahir en una petita crònica de caire optimista penjada a les xarxes socials que havia arribat al camp 4 (7.002 m) i que mantenia els plans inicials, ja que tant ell com Mohr es trobaven bé tot i que havien de suportar temperatures inferiors als 50 graus sota zero. L’accident hauria tingut lloc entre el camp 1 (6.050 m) i el camp base (5.300 m), on el vallesà havia de continuar el seu període d’adaptació abans de buscar una data definitiva per pujar al cim. En el camp base els alpinistes Àlex Galván, Tamara Lunger, Magdalena Gorzkowsa i Oswald Rodrigo Pereira van pujar cap amunt i el van intentar auxiliar i l’agència de l’expedició hi va enviar material mèdic, però malauradament no el van poder salvar.
L’accident es va detectar (a les 16 h, hora local) de forma instantània pel localitzador GPS de l’alpinista, que va mostrar una gran caiguda de Mingote. Jordi Merino ha confirmat que la FEEC coordinarà ara el rescat del cos i la repatriació a Catalunya. “L’exèrcit del Pakistan l’ha portat a un hospital però no serà fàcil ni ràpid portar-lo perquè no hi ha vols comercials per la Covid-19. Si cal, però, noliejarem un xàrter.” Tot i que Merino no va parar quiet tot el dia per la tràgica notícia, també va tenir un moment per recordar un esportista que, a més, era amic personal: “Ens deixa un gran alpinista, una gran persona i un amic, sempre al costat de l’excursionisme català. No em surten les paraules.”
Les reaccions de l’alpinisme, l’esport i la política catalana van ser unànimes recordant la figura de Mingote, que va ser alcalde socialista de Parets del Vallès (2011-2018) després de ser també membre de la UGT. Pau Gasol, Ferran Latorre, Núria Picas, Kilian Jornet, Quim Torra, Salvador Illa i Gerard Figueres, molts d’ells amics personals de Mingote, van recordar la figura d’un esportista d’un caràcter afable i d’uns valors tan universals que fins i tot va fer una gran amistat mentre era alcalde amb teòrics rivals polítics.
Onze vuitmils
Mingote no va anar a l’Himàlaia, com passa sovint, com un novell qualsevol. Després de Ferran Latorre i Òscar Cadiach, era l’alpinista català amb més experiència al Nepal i al Pakistan. La pandèmia li va impedir completar tot un rècord mundial: pujar els 14 vuitmils en 1.000 dies. Durant aquest projecte, es va convertir en el primer ambaixador de la candidatura dels jocs d’hivern Barcelona Pirineus 2030. Abans que hagués d’ajornar el rècord, va pujar entre el juliol del 2018 i l’octubre del 2019 el Broad Peak, el K2, el Manaslu, el Lhotse, el Nanga Parbat, el Gasherbrum II i el Dhaulagiri. Tornant va explicar, en aquest mateix diari, la duresa que sovint implica afrontar aquests cims. En el descens del Lhotse va participar en el rescat de dos alpinistes extenuats i desorientats. Un d’ells, el búlgar Ivan Yuriev Tomov, va morir als seus braços. “Aquests són els moments més durs. Posen en qüestió si tot aquest esforç s’ho val. Però els que tenim la passió per la muntanya sabem que això pot passar.”
En la seva primera etapa com a alpinista professional ja havia pujat dos cops l’Everest (2001 i 2003), el Shisha Pangma (1999) i el Cho Oyu. Amb el 14x1000, que incloïa també la promoció de l’esport inclusiu a través de l’ONAT Foundation, Mingote pretenia batre el llegendari rècord del coreà Kim Chang-ho, que el 2013 va fer els 14 vuitmils en 7 anys, 10 mesos i 6 dies.
Canvi de plans
Tot i l’ajornament lògic del 14x1000, l’esperit aventurer de Mingote li reclamava encara nous reptes. A l’estiu va completar 4.000 km per Europa en bicicleta fins al llegendari Mont Olimp per donar suport a la candidatura olímpica catalana. I després va arribar l’oferta per tornar a l’Himàlaia a provar un nou desafiament, el K2 en ple hivern. I no hi va poder dir que no, és clar.
Deu alpinistes del Nepal fan el cim
Si bé la cara trista a l’Himàlaia va ser la de Sergi Mingote, l’altra cara del K2, la del triomf, la van protagonitzar un grup format íntegrament per alpinistes del Nepal, constituït per deu membres de tres expedicions diferents, que han aconseguit el primer ascens hivernal al segon cim més alt del planeta. Era l’únic dels 14 vuitmils que no s’havia deixat dominar a l’hivern. Els alpinistes –només un d’ells sense oxigen– van partir de matinada del camp 3 (7.350 m), van superar el conegut Coll d’Ampolla (8.200 m) a les 6 del matí i es van plantar al cim a les 5 de la tarda, amb la posta de sol.
Mingote, el tercer català que mor al K2
El K2 és coneguda com la muntanya més difícil d’escalar a l’Himàlaia. La mort de Sergi Mingote és ja la tercera d’un alpinista català en el segon cim més alt del planeta. El 2004, Manel de la Matta va morir en una expedició al camp base de resultes d’una peritonitis i, el 1995, Jordi Anglès va perdre la vida també durant el descens del K2 després d’arribar a la cota 8.300 m.
