Uf, la veritat és que sí perquè vam ser primeres tota la setmana i vam arribar a l’últim dia amb la possibilitat de quedar primeres o perdre-ho tot. La veritat és que hi havia molts nervis, però millor, així també és més emocionant, no?

Exacte. Vam agafar avantatge i després no vam tenir un bon dia abans de l’última jornada. Jo crec que tampoc vaig gestionar del tot correctament la pressió, i allà va ser on ens van retallar uns punts i va fer que arribéssim més enganxades a la Medal Race. Però també crec que posar-nos en situacions així de màxima pressió és positiu, és una cosa molt bona de preparació per als Jocs. Al final això és el que treballem amb la psicòloga i tot l’equip, per intentar arribar mentalment com més fortes millor.

De fet, vam començar la Medal Race i anàvem en primera posició, però la van anul·lar perquè el vent era una mica inestable. Vam pensar: ara que anàvem primeres i els rivals anaven malament, no pot ser. Vam intentar tenir el cap tranquil. Vam tornar a fer una bona sortida, però el vent inestable ens va fer perdre posicions. Si tot quedava així teníem la medalla de plata, i no vam aconseguir l’or fins a l’última part de la Medal Race; hi havia penalitzacions d’altres regatistes pel mig i allà va ser on vam guanyar el títol mundial. Ens vam dir que havíem de mantenir la calma durant tota la regata i per a mi mentalment va ser bastant dur, i un molt bon entrenament.

No, no, clarament. Vam passar la meitat del confinament al CAR de Santander i l’altra meitat a casa. Al CAR no podíem anar a l’aigua, i vam intentar entrenar totes les altres parts, com són el físic i l’aspecte mental, sobretot, la meteorologia, el reglament. Després, quan es va començar a posar tot en marxa, vam estar a Santander uns mesos entrenant-nos i després a Lanzarote, fins que vam arribar a Portugal. Van ser molts dies molt tancades i lluny de la família i és una mica dur, però també és el que toca, és el nostre treball, és el que ens agrada, és el nostre somni.

Sí, estem juntes des del 2017. Ella és de les Canàries i va deixar de navegar perquè no es va classificar per als Jocs de Rio. Llavors jo començava la campanya per a Tòquio i la companya que tenia ho va deixar perquè estava estudiant medicina i no ho podia compaginar, i justament també anirà als Jocs en una altra classe, el 49er FX. Jo estava sense tripulant i li vaig trucar. La veritat és que no la coneixia de res, érem de diferents generacions, ella té 31 anys. Em va dir que ja no navegava, s’ho va pensar i va trigar dos o tres dies a dir que endavant, que ho podíem intentar. I la veritat és que va sortir molt bé.

L’objectiu és el podi i òbviament intentar guanyar la medalla d’or, però és complicat com totes les competicions. L’únic que està en les nostres mans és treballar cada dia fins que arribi el dia i intentar estar al màxim de preparades possible, i a mort, no queda altra cosa.

Estic encantada de poder-hi participar i viure l’experiència, que és el màxim a què es pot aspirar. Només per això ja estic contenta, i més sabent que també podem estar allà, barallant-nos per la medalla. Per mi ja ho és tot, però hem de seguir treballant per acabar-ho. S’ha d’entrenar, també aviat hi ha l’europeu. La feina no està feta.

La veritat és que sí. Encara que fos un mundial, com que no hi havia hagut competicions per la pandèmia, per a nosaltres era una mica veure en quin nivell estàvem. Ho enfocàvem molt de preparació mental de cara als Jocs. Amb molts exercicis amb la psicòloga i tot això. Veient que ho hem superat, almenys en aquesta prova del mundial, en sortim molt reforçades.

Només faltava la japonesa, que també és favorita per al títol. La resta hi eren totes. Les favorites de cara als Jocs són la japonesa, l’anglesa –que té dues medalles– i la francesa –que també té una medalla–, i nosaltres som com les jovenetes, perquè seran els nostres primers Jocs.