Sort del mundial

El mun­dial gua­nyat l'any pas­sat a Men­dri­sio serà el què aca­barà fent justícia a la car­rera de Cadel Evans. Quan en el futur s'ana­litzi la seva tra­jectòria es veurà que el seu nom figura de manera recor­rent entre les pla­ces d'honor, però també que el seu pal­marès és massa pobre en com­pa­ració amb els rivals con­tem­po­ra­nis. Sense anar gaire lluny, l'aus­tralià ha estat capaç de ser líder en les tres últi­mes grans vol­tes, la Vuelta, el Giro i el Tour, però només durant una jor­nada i aca­pa­rant un pro­ta­go­nisme ínfim en com­pa­ració amb els gua­nya­dors finals: Ale­jan­dro Val­verde, Ivan Basso, i Alberto Con­ta­dor o Andy Sch­leck –a aques­tes altu­res, que el Tour pugui tenir un altre campió sem­bla quel­com més que un mira­cle–. A Men­dri­sio, però, va tenir el dia, cosa que no ha pas­sat en cap de les jor­na­des deci­si­ves de les tres prin­ci­pals com­pe­ti­ci­ons per eta­pes –quan s'ha tro­bat bé, o no era un dia deci­siu o ja era massa tard– i va ata­car amb tota la fúria de qui es negava a esde­ve­nir una nova versió de Ray­mond Pou­li­dor. Al con­trari que el francès, que va tenir la mala sort de coin­ci­dir amb dos mons­tres com Jac­ques Anque­til i Eddy Merckx, Evans ha tin­gut infi­ni­tat de bot­xins –Arms­trong, Con­ta­dor, Sas­tre, Val­verde, Basso, Ment­xov...–, però sem­pre ha dei­xat la sen­sació que el seu rival prin­ci­pal era ell mateix. Ahir va tor­nar a pas­sar l'inex­pli­ca­ble: l'enorme classe que el carac­te­ritza es va con­ver­tir en impotència i frus­tració. Però ves­tir de dau­rat, de rosa i de groc en deu mesos no està a l'abast de tot­hom. Vol dir alguna cosa. Pot­ser val més que es dedi­qui a les clàssi­ques d'un dia, com la Fletxa Valona que va gua­nyar aquest any. Lla­vors, a còpia d'ins­pi­ració, ho tindrà més fàcil per omplir les vitri­nes.