Richard Carapaz entra a l’Olimp per la porta gran
Ciclisme. L’equatorià de l’Ineos guanya la medalla d’or, sis dies després d’acabar tercer en el Tour de França
Richard Carapaz (1993) ja té un espai reservat en la història dels Jocs Olímpics, del ciclisme i del seu país, Equador. El corredor de l’Ineos, que avui fa una setmana va acabar tercer a la general del Tour de França, és el campió olímpic de la prova de ciclisme en ruta després de la victòria en solitari en una cursa duríssima, de 234 quilòmetres i 4.865 metres de desnivell al voltant del Mont Fuji. Carapaz relleva el belga Greg Van Avermaet en el palmarès de la cursa als Jocs, que no ha tingut mai un vencedor del mateix país des que la modalitat s’obria als corredors professionals, a Atlanta. Carapaz és també el primer corredor que puja al podi de les tres grans voltes –va guanyar el Giro el 2019 amb el Movistar i va ser segon a la Vuelta el 2020 i tercer al darrer Tour amb l’Ineos– i és campió olímpic; unes setmanes després de guanyar el Tour de Suïssa. Una medalla, la d’or, que el converteix en el segon esportista de l’Equador a pujar al podi en uns Jocs després de del marxador Jefferson Pérez, or i plata a Atlanta i a Pequín (20 km).
“Sabíem que hi havia un quilòmetre i mig que era molt dur, era més que atacar, seguir. Crec que McNulty venia amb el ganxo, simplement he continuat i he arribat”, explicava el corredor format al Lizarte navarrès sobre el desenllaç de la cursa, amb el moment clau a 5,9 quilòmetres. Tadej Pogacar a 38 quilòmetres va fer una atac que el seu company a l’UAE Brandon McNulty (EUA) i el canadenc Michael Woods podien seguir, atents. Abans, Valverde havia tingut una davallada al Fuji Sanroku –el murcià enllaçaria amb el grup després–, i Remco Evenepoel havia estat el protagonista d’un dels múltiples intents que s’anaven succeint.
Van Aert, Bettiol, Fulgsang, Uran, Kwiatkowski, Adam Yates, Gaudu, Mollema i Carapaz arribarien a contactar amb els del davant, que formarien un grup de tretze en què s’obriria una altra sèrie d’intents amb més o menys fortuna perquè al ser tots de seleccions diferents no hi havia estratègies sinó mesures de força i oportunitats segons el lloc per on es passava. McNulty i Carapaz van obrir forat a menys de 25 quilòmetres i els esforços de Wout van Aert permetrien als perseguidors atrapar el nord-americà a tres quilòmetres.
LLUNY DE CASA
“La meva família és a l’Equador i vaig haver d’anar a Europa; ara deu ser la més feliç”L’esprint per la plata, entre Van Aert i Pogacar
Wout van Aert i Tadej Pogacar, tots dos amb tres victòries d’etapa en el darrer Tour, van ser els millors en el grup de perseguidors en què hi havia els aspirants a les dues medalles que quedaven, després que Carapaz tingués l’or lligat. El belga va ser, de tots, el que més va contribuir a atrapar el cap de cursa quan encara hi havia MacNulty, al davant i, per tant, només el bronze a repartir. La resta d’integrants del grup, conscients que a l’arribada no hi tindrien res a fer, deixaven que el belga es desgastés. Un esforç continu que no li va impedir alçar-se amb la plata. El que sí que va sorprendre es que fos Tadej Pogacar qui li disputés el segon graó del podi. L’eslovè, doble campió del Tour, ja va guanyar la Lieja aquest 2021 després d’un final decidit a l’esprint, una de les especialitats de Van Aert, vencedor de l’etapa a París avui fa una setmana. De fet, les primeres imatges van donar la plata a Pogacar fins que la foto finish no va resoldre el dubte.