Llàgrimes i somriures

Van der Poel, quatre cops campió del món de ciclocròs i líder del Tour sis dies, abans de deixar la cursa per etapes per centrar-se en els Jocs, va caure en una rampa quan en la primera volta anava entre els cinc primers i duia precisament Pidcock a roda. El neerlandès, un minut al terra i que va abandonar en la quarta volta quan havia passat una hora, es va queixar que els elements del circuit s’havien mogut.

El suís Mathias Flueckinger, quan encara tenia possibilitats de lluitar per l’or, va haver de posar el peu a terra en una pujada i va deixar el triomf en franquícia per a l’anglès, que el dia abans de la cursa va mostrar les seves intencions de disputar de nou la prova de BTT en els següents Jocs, a París d’aquí a tres anys, i fer-ho també en les modalitats de ruta i contrarellotge en carretera. Pidcock va competir amb una bici sense marques, més enllà dels punys del manillar i les suspensions, una anomalia en un esport en què l’alta competició és el major exponent de les grans empreses del sector.

David Valero va donar la segona medalla a la delegació espanyola amb el seu bronze, el mateix que havia guanyat el seu entrenador i creador de l’equip en què corre, Carlos Coloma, al Brasil. El granadí havia tingut problemes en l’inici i va arribar a anar en el 35è lloc. La seva remuntada va ser tan espectacular –millor parcial en les tres últimes voltes (eren set)– que quan sonava la campana acabava d’enllaçar amb el grup perseguidor, en què hi havia Nino Schurter (or el 2016), i s’hi va posar al davant per fer un darrer gir de pel·lícula.