Una plata amarga
La selecció femenina, amb 12 catalanes, cedeix davant la força dels EUA i es queda sense la somiada medalla d’or olímpica
La sortida i el 0-5 del tercer quart marquen una final sense l’emoció esperada
Espanya 5 Estats Units 14
ESPANYA:Laura Ester, Anni Espar, Bea Ortiz (1), Irene González, Pili Peña, Roser Tarragó (1), Paula Leitón –equip inicial–, Marta Bach, Elena Ruiz (1), Judith Forca, Maica Garcia (2) i Elena Sánchez.ESTATS UNITS:Ashleigh Johnson, Madeline Musselman (3), Fattal (1), Maggie Steffens (1), Aria Fischer (2), Makenzie Fischer (1), Aly Williams –equip inicial–, Melissa Seidemann (1), Hauschild, Haralabidis (1), Gilchrist (2) i Longan.PARCIALS:1-4, 3-3 (4-7); 0-5 (4-12) i 1-2 (5-14).ÀRBITRES:Nenad Peris (Croàcia) i Sebastien Dervieux (França).Les grans figures del waterpolo català van sumar un altre èxit en el seu llarg palmarès, la segona plata olímpica després de la de Londres 2012. No va ser, però, una celebració festiva, ja que aquesta va quedar tacada per la lliçó a la qual van assistir en directe dins la piscina per la triple campiona olímpica, els Estats Units, que va assaborir la victòria més gran en una final olímpica en un duel que pràcticament es va resoldre per KO tècnic en el primer quart. L’equip de Miki Oca, amb 12 catalanes, ja sap que amb el domini del waterpolo europeu no n’hi ha prou per assaltar l’Olimp, reservat encara per a una selecció que, tot i saber-se la millor del món, no para de progressar.
L’última i única victòries de l’equip espanyol contra les americanes data del 2013, en els quarts del mundial de Barcelona. Des de llavors només han arribat disgustos, sobretot en els quarts de final de Rio, les finals dels mundials del 2017 i el 2019 i sobretot la final de Londres, on va començar la dècada prodigiosa del waterpolo femení a Catalunya.
L’inici del partit va marcar tota la final. Williams va clavar a l’escaire el primer xut de les americanes, i les llançadores catalanes, que tenien ordres de buscar el punt feble de la pantera Johnson, es van estavellar un cop i un altre contra els bloquejos de les defensores dels EUA, activades des del segon zero sobretot defensant en inferioritat. L’equip d’Oca va acabar en 2 de 14 en superioritat pels 8 de 12 de les campiones, una estadístiques que despulla la fragilitat de la selecció en una final que no passarà a la història.
Sense solucions
En el primer quart només Bea Ortiz va trobar el camí del gol, però l’1-4 de Fattal, al límit de l’última possessió, va fer mal. En el segon, l’equip d’Oca va continuar amb problemes en defensa, però finalment en atac va trobar un petit punt dèbil de les americanes a la zona de boia, un fet que va aprofitar Maica Garcia (2 gols i un travesser) per retallar la diferència (4-7) però els problemes en les jugades de superioritat van continuar (2 de 7).
L’arrancada de la segona part va ser com la de l’inici del partit. Barraca de l’exjugadora del Sant Andreu Williams des de la posició central i un forat a la zona de boia aprofitat per Aria Fischer (4-9) davant la impotència de Laura Ester, que tampoc va veure un xut bombejat de Gilchrist que va deixar el partit sentenciat. El parcial (0-5) va ser demolidor i dels que fan mal. En l’últim quart el partit va ser un tràmit en què les americanes van jugar a plaer sabent-se superiors. Oca va aprofitar-ho per donar minuts a Elena Sánchez. Només es va quedar sense jugar la final Clara Espar, que va ser la jugadora descartada.
El pròxim desafiament de les jugadores de Miki Oca serà l’europeu de Split, on intentaran retenir la corona continental que van assolir el 2020 a Budapest després de ser bronze a Barcelona el 2018. La major part de les jugadores volen continuar fins a París 2024.
Tarragó, rumb al Vouliagmeni
Una de les jugadores més afectades al final del partit per la derrota va ser la mataronina Roser Tarragó, una de les jugadores més rellevants en l’última dècada d’èxits del waterpolo català. Després de la cita olímpica a Tòquio, la jugadora començarà una nova aventura internacional, aquesta vegada al Vouliagmeni, un dels grans clubs de la lliga grega. Va ser campió de l’Eurolliga el 2009 i el 2010. Aquesta temporada Tarragó ha jugat en el CE Mediterrani. Abans ho havia fet en el CN Mataró, club on es va formar, i també en la Universitat de Berkeley, a més d’un període en la lliga australiana.
Nou medalles i un repte pendent contra el gran Krikorian
La plata de Tòquio és la novena medalla de la selecció femenina des de l’europeu del 2008 a Màlaga (argent). Durant la dècada prodigiosa van arribar la plata de Londres 2012; l’or del mundial 2013, l’or de l’europeu 2014, la plata del mundial 2017, el bronze de l’europeu del 2018, la plata del mundial 2019 i l’or de l’europeu del 2020, un cicle que s’ha completat amb la final d’ahir contra els Estats Units d’Adam Krikorian. L’entrenador, que va guanyar fins a 15 campionats de la NCAA sumant els títols com a jugador, assistent i entrenador a UCLA, ha encadenat tres títols mundials i tres ors olímpics. El seu palmarès, que no para de créixer, també inclou deu títols en la lliga mundial. Krikorian va agafar la selecció nord-americana el 2009 després de la derrota de l’equip en la final olímpica de Pequín contra els Països Baixos (9-8). A partir de llavors la política de concentracions abans dels grans esdeveniments, sobretot en els Jocs, va canviar la història de l’equip.
