Ostres, i tant! Gairebé més que això, perquè si fa un parell de mesos m’ho arriben a dir jo no m’ho hauria cregut. És un somni fet realitat. Sempre he estimat moltíssim l’esport i l’handbol, és un somni des de ben petit, i sobretot és un premi al treball i l’ambició, a les ganes de jugar a handbol, que dins l’esport a vegades arriba i a vegades no. He tingut la sort que m’ha arribat, que ens ho hem guanyat i ho he pogut gaudir moltíssim, que és el més important.

Sí, i tant! Em va sorprendre perquè en Jordi Ribera havia estat treballant amb un grup en què jo no havia participat i, la veritat, havia tingut molt bons resultats durant aquest cicle olímpic amb el seu grup de treball. De veritat no penses a poder ser-hi. En Jordi em va explicar que hi havia jugadors joves que anaven a les concentracions, però potser va considerar que són massa joves, i el fet que jo hagués acabat la temporada com ho vaig fer, ell va pensar en mi. Per a mi va ser una gran sorpresa, però també una alegria. Quan et passen coses bones que no t’esperes encara ho gaudeixes més.

Bé, això sembla, però ja et dic, a l’esport a vegades treballes molt i et passen coses que no et mereixes, i a vegades t’ho torna i a vegades no. Jo em considero un privilegiat perquè he tingut aquest premi potser quan menys m’ho esperava. Poder anar a uns Jocs Olímpics i a sobre tornar amb medalla. És veritat que una cosa compensa l’altra, el meu pitjor moment com a esportista va ser això de la lesió en la preparació dels Jocs de Londres, i ara potser et puc dir que un dels meus millors moments com a esportista que he viscut mai ha estat la medalla de bronze a Tòquio; una cosa compensa l’altra.

Estic supercontent, molt satisfet per tot, i molt agraït també a en Jordi [Ribera] per la confiança que m’ha donat. Personalment estic molt content per com he viscut cada moment, des dels primers entrenaments de la preparació fins a tots els partits i a cada acció del joc. Penso que el fet de voler gaudir i voler donar el màxim a cada moment ha estat el que m’ha fet jugar amb més empenta i potser amb més desparpajo, que diuen en castellà, i això fa que sense cap mena de pressió pots jugar al teu millor nivell. Això m’ha passat i he pogut ajudar l’equip durant molts minuts, i de qualitat, que és l’important; i a sobre acabar com hem acabat encara dona una mica més de valor. No només estic satisfet, sinó orgullós, del meu paper i també del paper de l’equip.

Sí, s’ha de valorar moltíssim i per tot. Aconseguir una medalla olímpica és una cosa a l’abast de poca gent, i una generació com la nostra, que ha tingut tants èxits durant els darrers deu o dotze anys, encara no tenia una medalla olímpica, i això et demostra que no és gens fàcil. Nosaltres teníem el repte d’anar a buscar l’or, és clar. Però al final hi ha hagut moltes lesions abans. Un cop molt important també va ser la lesió del Viran [Morros]. Molta gent ens descartava, i vam demostrar altra vegada que com a equip podem competir contra tothom. Hem de donar molt de valor a la medalla perquè és un bronze olímpic, i per les condicions amb què s’hi ha arribat, i no es excusa que per això no hem aconseguit l’or. Amb aquestes condicions hem lluitat per l’or.

Sí, es va decidir per un parell de detalls; vam tenir ocasions per empatar el partit, no ho vam aconseguir i ells, amb set jugadors, ens van fer dos gols seguits, i això va fer que se l’emportessin. Són petits detalls que fan estar o no en una final olímpica. I va ser així tot el campionat; a nosaltres ens va passar el mateix contra Alemanya o Noruega.

Totalment, penso que el partit contra Egipte ha estat el de més pressió de tots els Jocs. Portes dues setmanes allà, jugant un dia sí i un dia no, i és el partit on pots marxar sense res després d’estar tota la competició lluitant o t’emportes una medalla olímpica que es queda per sempre. Això es notava des del primer moment. L’equip n’era molt conscient i ja es va veure que ho donàvem tot, malgrat que físicament potser estàvem al límit. Hi vam creure una miqueta més i vam guanyar una selecció com Egipte, que són jugadors de molta qualitat i amb un físic important. Vam estar molt bé, i nosaltres vam dominar els petits detalls en els deu minuts finals i vam guanyar.

Ara de moment segur que no. Ja fa un parell o tres d’anys que em plantejo viure l’handbol dia rere dia al màxim, perquè és clar que cada cop queda menys perquè arribi aquesta retirada. Vull gaudir tot el que passi a la pista i fora d’ella al màxim, i això és el que m’ha fet jugar de la millor manera possible aquesta darrera temporada i en els Jocs, i penso que és el camí a seguir. Jo ara mateix agafaria l’Antoni Garcia de fa deu o quinze anys i li ho explicaria, perquè ho hagués fet des del principi. Ara tinc dos anys més de contracte amb el Balonmano Granollers i de moment vull gaudir d’aquests dos anys, i quan arribi el moment ja mirarem què hem de fer. De moment em veig amb forces, amb ganes i amb motivació per continuar gaudint del que més m’agrada fer en aquesta vida.