La gent està molt il·lusionada. El viatge a Manchester no era senzill perquè calia a més el passaport Covid, però tot i això molts han pogut pujar. Hem omplert quatre avions grans i calculo que serem uns 1.500 catalans a Old Trafford, que per nosaltres ja és tot un èxit en una temporada com aquesta. Ho hem hagut de fer en una setmana. És un petit miracle. Sabem, a més, que hi haurà gent que ve de Carcassona, Tolosa i Montpeller perquè tenim molts seguidors a tota l’Occitània, on el rugbi a 13 sempre ha tingut una gran acceptació.

Exacte. Són 15 anys d’un treball molt dur i ara recollim tot el que hem sembrat aquest temps. La final de la Superlliga sempre l’havíem vist com un somni prohibit per nosaltres i finalment hi som.

Quan vaig explicar a l’Ajuntament de Perpinyà i a altres autoritats i polítics regionals que aquest era el nostre projecte tothom deia el mateix: “Aquest nano és boig.” Amb molt de treball i també amb molt de coneixement ho vam fer realitat. Hem seguit l’exemple de grans clubs anglesos, com el St. Helens, el Wigan o el Leeds i hem trobat el nostre propi camí fora d’Anglaterra.

Era una idea meva. Sabia que hi havia uns Dragons a Austràlia en una competició també molt coneguda però no n’hi havia cap a Europa. I evidentment vaig pensar en la llegenda del drac català i sant Jordi. Era una imatge potent, la que volia donar a l’equip.

La meva cultura principal sempre ha estat la catalana. El meu avi va ser alcalde de l’Espluga de Francolí i el meu pare va venir a Perpinyà amb vuit anys, però tinc família a l’Espluga i procuro anar-hi cada any. El catalanisme i les arrels al país és una cosa que tota la vida m’ha acompanyat. Els segadors a casa sempre l’havíem cantat i ara la gent i els jugadors l’han adoptat com a himne propi des del primer dia. Ho vam decidir, de fet, el mateix dia del primer partit i ha funcionat.

Sí, totalment. El meu pare va començar a jugar de ben petit i amb 14 anys ja estava a la USAP. Amb 20 anys va jugar la seva primera gran final. Als anys cinquanta, però, el rugbi a 13 tenia aquí molta més fama que el tradicional. Era pràcticament el primer esport a tot França. Ell era un bon jugador jove i finalment va signar un contracte amb el XIII Català a canvi d’una carnisseria. Va convertir-se en un jugador professional perquè hi havia bons sous i va poder comprar un segon local, es va fer majorista i així va començar el negoci familiar. Jo també vaig jugar pràcticament tota la meva vida al Gilbert Brutus amb el XIII Català i més endavant, amb el Sant Esteve.

El 2000 em van venir a buscar uns amics a veure si podia ajudar-los en el projecte que va conduir a la Unió Tretzista, que es va acabar convertint en els Dracs. Hi havia un cert perill de desaparició. El rugbi a 13 havia baixat molt en popularitat i la solució va ser la fusió del Sant Esteve i el XIII Català. De fet coincidia que el rugbi tradicional ja era també professional i la USAP estava en el seu millor moment, però a poc a poc ens hem pogut fer un lloc a Perpinyà i la comarca.

La cultura d’aquí va per pobles i per famílies. Un poble és del rugbi a 15 i el del costat, del 13. I a les famílies passa el mateix. I ho són tota la vida. Salvant les distàncies, és com ser del Barça o l’Espanyol. Costa molt canviar i aquí és molt difícil que els uns i els altres es posin d’acord. Hem de conviure.

I tant! Passa a tot arreu, entre els que tenen entre 10 i 14 anys. Amb l’escola juguen a 15 i el cap de setmana, a 13, o a l’inrevés.

Penso que sí. Hi estem treballant. Estem creant una comissió formada sobretot per antics jugadors que ara són empresaris i patrocinadors del club. La idea és implicar-los més en el club i que jo, a poc a poc, pugui deixar pas a un grup jove, ambiciós i amb moltes ganes.

Crec que serà una final que es decidirà per petits detalls perquè som dos molt bons equips. Hem quedat primers a la lliga regular però ells han guanyat les dues últimes finals.

Sí, segur. Té contracte la temporada vinent i estem ja negociant per ampliar dos anys més.