Els Dracs topen contra un mur a Old Trafford
Rugbi a 13. L’equip de la Catalunya del Nord lluita fins a l’extenuació en una final duríssima però acaba cedint en el tram final a la fortalesa física dels anglesos i l’habilitat de Naiqama
Dracs 10 St. Helens 12
DRACS:Dudson, McIlorum, Bousquet, Whitley, Garcia, McMeeken, Maloney, Drinkwater, Yaha, Whare, Langi, Davies i Sam Tomkins. També van jugar Mourgue, Goudemand, Joel Tomkins i Kasiano.ST. HELENS:Walmsley, Roby, Lees, Matautia, Knowles, Batchelor, Dodd, Lomax, Grace, Percival, Naiqama, Makinson i Coote. També van jugar McCarthy, Amor, Paasi i Welsby..MARCADOR:2-0 (9’) Copa de càstig Maloney. 2-4 (13’) Marca de Naiqama. 2-6 (14’) Transformació de Coote. 4-6 (27’) Cop de càstig de Maloney. 8-6 (49’) Marca de McMeeken. 10-6 (50’) Transformació de Maloney. 10-10 (65’) Marca de Naiqama. 10-12 (66’) Transformació de Cotee.El president dels Dracs catalans, Bernat Guasch, havia pronosticat que la Grand Final de la Super League de rugbi a 13 s’acabaria decidint per detalls. I no s’equivocava. L’equip de Perpinyà, que jugava la seva primera final del campionat, va deixar-se la pell a Old Trafford però el Saint Helens va acabar encadenant el tercer títol gràcies a la seva davantera de ferro forjat i a un millor to físic en els minuts finals, quan va acabar anotant la marca decisiva. Que Sam Tomkins, la llum que il·lumina el joc de l’equip, arribés tocat a la final tampoc va ajudar ja que l’arrière va acabar patint en un partit jugat a una intensitat superlativa.
L’home del partit va ser l’internacional de Fidji Naiqama, autor de les dues marques dels anglesos. No va intervenir en el joc directe dels dos equips però dues aparicions seves per la banda a cada part van desequilibrar la defensa i les esperances dels Dracs, un equip fundat el 2005 que lluitava contra un altre fundat el 1873 i que va tenir una superioritat numèrica absoluta a les grades del teatre dels somnis anglès.
Àngels i dimonis
Els sants van entrar al partit com autèntics dimonis posant setge a la línia de marca dels Dracs, que van patir el que no està escrit per subjectar els davanters anglesos. L’equip no va poder passar ni tan sols de mig cap amb els davanters topant una i altra vegada contra els seus rivals. Això sí, com a bons catalans van saber sofrir . En el moment de més angoixa va aparèixer l’australià Maloney per recuperar una pilota a la zona ampla i forçar un cop de càstig que ell mateix va anotar. Amb tot, la fúria anglesa no va remetre i una jugada ben trenada va acabar a les mans del veloç ala Naiqama, que tot i ser placat per una munió de catalans va saber col·locar la pilota a la línia de marca. A poc a poc els Dracs, ja amb el gegant Kasiano al camp, van igualar la força bruta dels davanters anglesos. La tensió va aflorar en forma de placatges d’alt voltatge, algun cop de puny i accions no al límit del reglament sinó clarament per fora. L’equip va tenir una bona ocasió per buscar la seva primera marca, però va preferit xutar a pals, escurçar la diferència (4-6) i continuar defensant davant l’ímpetu constant de l’equip britànic.
Canvi de relat
En la segona part els Dracs van sortir a menjar-se el món i després d’uns minuts de pressió McMeeken va completar una passada de Maloney per fer la marca dels catalans just quan Saint Helens defensava amb un jugador menys. Maloney va anotar la transformació i l’equip es va veure més a prop de fer història (10-6). Els anglesos van tornar a fer un pas endavant i en un atac que llanguia van trobar una passada amb el peu a Naiqama que va clavar la pilota a la línia de marca. Coote no va perdonar en la transformació i va fer els punts definitius. L’esforç final dels catalans, ja sota la pluja, va ser encomiable però estèril.
La derrota va ser dura per als jugadors, asseguts a la gespa amb cara de cansament infinit i d’impotència mentre els anglesos celebraven que el trofeu continuava, entre d’altres coses, a les illes britàniques. Els dos mil seguidors catalans que van acompanyar l’equip, tot i la derrota, van aplaudir els seus herois.
