MIQUEL PUCURULL
CORREDOR I ATLETA POPULAR
“La de Barcelona serà la meva última marató”
El veterà corredor barceloní fa més de quaranta anys que es calça les vambes per córrer cada dia i ja s’ha convertit en una icona de les maratons i les curses populars del país
Aspira a completar la seva 47a marató aquest proper 8 de maig
Quan el 2005 es va suspendre la marató vaig arribar a aturar Joan Clos pel carrer per demanar-li explicacions
Vaig començar a córrer per Ramon Oliu, que va deixar un fullet a l’Avui sobre com començar a entrenar-se per córrer
Miquel Pucurull (1938, Barcelona) no sap les curses que ha corregut però des que té 40 anys calcula que n’ha fet més de 700. Des del 1980 ha acabat més de 46 maratons, moltes ja com a jubilat, etapa en què ha descobert “la felicitat”. Comencem la xerrada fent broma amb l’edat de l’emèrit. “Tinc un any menys”, recalca. L’estat de forma de l’un i de l’altre, és clar, no es poden comparar.
Com decideix algú posar-se a córrer amb 40 anys?
Gràcies al gran Ramon Oliu. Va escriure un article a l’Avui el 1979 en què deia que no hi havia res millor que córrer. Ell ja era gran, havia fet la marató de Nova York i n’havia quedat encisat. Per ell va fer una cosa increïble. Va dir que tothom que volgués que passés per la redacció del diari que hi havia deixat un fullet amb instruccions per començar a córrer. El vam anar a buscar i explicava de manera molt senzilla com fer-ho al principi, allò de trotar, caminar i després trotar. Era un avançat al seu temps, almenys a Catalunya. Tenia una capacitat comunicativa extraordinària.
Gràcies a ell va néixer la marató de Barcelona?
L’empresa amb la qual treballava als EUA el va enviar un temps a Catalunya. Va preguntar a la federació catalana si hi havia alguna cursa popular o marató, però se’l van mirar com si vingués d’un altre planeta. Va decidir que l’organitzaria ell. En va fer un parell als anys 70 a Palafrugell i el 1980 la primera de Barcelona, que també va ser la meva primera. La vaig córrer amb pocs mesos d’entrenament, una bogeria. No ho recomano a ningú, però en aquell temps no en sabíem res, d’entrenaments planificats i maratons. L’Oliu sabia explicar com ningú això dels entrenaments. Feia xerrades i per a mi era com un déu.
De no fer esport a fer maratons, devia ser tot un canvi.
El metge em veia molt gras, havia arribat a pesar uns 85 kg, i em va dir que havia de fer alguna cosa, però no ben bé quina perquè llavors ningú recomanava córrer. Havia estat nou o deu anys sense fer esport i allò em va canviar la vida. Em vaig començar a aprimar i la meva dona quan ho va veure, és clar, va decidir seguir-me. La meva filla també va començar a despuntar en l’elit i durant un temps no ens perdíem mai cap cursa el cap de setmana.
A banda d’haver disputat gairebé totes les maratons de Barcelona, també la va haver de salvar.
El 2005 em vaig emprenyar molt perquè es va suspendre. Vaig començar a escriure cartes, fer soroll a les curses i vaig crear la plataforma per salvar la marató. Fins i tot un dia que entrenava per la Diagonal vaig sentir Joan Clos parlant per Catalunya Ràdio i el vaig anar a esperar a baix perquè havia dit que els tècnics la volien fer a Collserola. Li vaig dir que allò era una bogeria. Després em va trucar a casa Albert Soler, que portava els esports a l’Ajuntament, i em va dir que si la plataforma, que érem quatre amics, es constituïa com a associació seríem el paraigua de la marató i en vaig ser assessor molts anys. RPM ha fet una bona feina però ells, és clar, són una empresa privada i sobretot busquen fer diners, però qui he vist que té més poder a Barcelona és la Guàrdia Urbana. Te’n faries creus.
Expliqui, expliqui.
La marató d’aquest any serà l’última que faré. No només per les lesions i l’edat, que una cosa va lligada a l’altra, sinó perquè ells són els que controlen el temps que donen a tots els participants per completar tota la cursa. A Londres et donen set hores; a Atenes, vuit, i a Nova York, totes les que vulguis. Aquí has d’acabar en sis hores perquè ells ho volen així. L’última que vaig fer, el 2017, vaig tenir sort que em van esperar quinze minuts perquè els de la marató són bona gent; si no, no hauria comptat.
Córrer és un plaer però també deu haver tingut alguna mala experiència.
Del 1980 al 2012 vaig fer totes les maratons de Barcelona, però en aquesta darrera em vaig fotre de caps i em vaig lesionar seriosament el genoll. Des de llavors m’ha costat més acabar les maratons i tampoc tinc cap obsessió per fer-ne cinquanta, per exemple.
Cada vegada costa més?
Sí, és lògic. Vaig fer la cursa de Sant Antoni en 1h18, un temps dolentíssim però si multipliques per quatre, cosa que no s’ha de fer mai, penses que la propera marató la podré fer bé però ara l’han passat al maig i vol dir que farà més calor. Ja veurem.
Les marques no li han interessat mai?
No gaire. Hi havia un temps en què els atletes populars teníem l’obsessió de baixar de tres hores. Amb 50 anys vaig fer 3h14 a Sant Sebastià i per a mi va ser una gran cosa. Ara, tothom vol baixar de les quatre hores. És la barrera que separa per molts l’èxit en una marató.
Cada dia li deu tocar uns quants quilòmetres?
Fa 46 anys que visc a Sants. Des d’aquí corro per l’avinguda Tarradellas, el lateral de la Diagonal i el parc Cervantes i torno. Són uns 10 km. I si vull fer menys giro quan arribo al Corte Inglés.
L’aire de Barcelona és bo per córrer?
No hi penso, la veritat. Una cosa és certa: és més fotut quedar-te a casa que no pas fer exercici.
Com porta la faceta d’influencer?
Mira, dic el que em sembla i avall, sobretot de córrer i esports però també de política. Llavors és quan hi sol haver algun comentari desagradable. Doncs bloquejat i s’ha acabat. No miro d’entrar en cap polèmica.
També el deuen cridar a fer xerrades i conferències.
L’edat és la clau. Que un senyor que té 83 anys encara faci maratons fa gràcia, també a vosaltres, els periodistes. He parlat en casals de gent gran però també davant de metges. Quan tenia entre 35 i 38 anys no em pensava que arribaria a gran. Veia la gent de 40 i 45 que petaven i jo també anava molt estressat per la feina. Vaig ser comercial molts anys i jo m’ho prenia molt seriosament. La gran veritat és que quan em vaig jubilar, als 65 anys, vaig ser més feliç que mai.
Amb l’edat d’ara ha temut per la covid aquests dos anys?
Afortunadament m’ha respectat tant a mi com als familiars més propers. Una consogre sí que va morir en una residència, però en general ho hem trampejat bé.
Sempre s’ha fixat molt en l’evolució de les dones i la marató?
Segurament perquè la meva filla i la meva dona són corredores. Curiosament he vist que, a excepció de Marta Galimany, el nombre de maratonianes ha anat pujant molt però no la qualitat de les marques. Entenc que ara també hi ha la idea de córrer per salut, per passar-ho bé i no tant per fer un gran temps. També passa amb els homes.
La seva popularitat també li ha permès col·laborar amb l’hospital de Sant Joan.
A Nova York vaig veure moltíssima gent que corria amb un rètol. Em deien que recollien diners per a una causa particular. El 2014 ho vaig posar en marxa amb la diabetis perquè tinc una neta que en té i és una malaltia per la qual val la pena investigar perquè es trobi una cura.
La llegenda de la marató de Nova York és merescuda?
Soc dels que penso que una marató ha de ser multitudinària i això per si sol ja m’atrau. Allò és una festa des que arribes a l’aeroport, el dia abans, la trobada a Central Park, l’ambient de tota la ciutat. Aquí per culpa de l Guàrdia Urbana [riu] no ho podem fer...
Abans de la pandèmia no hi havia un excés de curses a la ciutat?
Això és una altra cosa, però l’esport és cultura i fa que la gent sigui més feliç. N’hi va arribar a haver 60, cada barri en tenia una o dues. Als que ens agrada no ens podíem queixar perquè córrer és un acte social. El boom també va sorgir perquè els metges van començar a recomanar-ho i tothom va començar a fer-ho. Els veïns per mimetisme també s’hi posaven. Se’n parlava més als mitjans i amb les xarxes socials la gent encara s’hi va aficionar més.
Una marató, millor sol o acompanyat?
Millor sol. Tinc una mala experiència. Em vaig trobar un antic company de mili i vam decidir fer-la junts. Anava fortíssim i jo enganxat com podia i quan vam arribar a Esplugues va dir: “Adeu, me’n vaig a casa que visc aquí.” Em va costar Déu i ajut arribar a la meta. Ara bé, a la sortida i a l’arribada els corredors ens coneixem tots. Som com una gran família.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.