Fa gairebé una dècada que Albert Ramos (Mataró, 1988) és l’únic tennista català masculí que aixeca títols en els quadres individuals del circuit ATP. Des que tant Albert Montañés –que es va retirar el 2017 amb sis corones al sarró– com Tommy Robredo –que ja ha anunciat que enguany plegarà al Godó als 39 anys, torneig en què és l’últim català vencedor (2004)– i Marcel Granollers van celebrar el 2013 els seus darrers tornejos, només el maresmenc ha mantingut viva la flama. Quatre títols en onze finals jugades l’avalen: Bastad (2016), Gstaad (2019), Estoril (2021) i Córdoba (2022). Aquest darrer el va guanyar dilluns a la matinada (hora catalana) per 4-6, 6-3 i 6-4 en 2h40, gràcies a una remuntada èpica en el tercer acte, quan perdia per 1-4 en un duel d’esquerrans contra el xilè de 24 anys Alejandro Tabilo (144è). Un èxit disfrutat davant d’un públic agraït i vibrant a la central del Polo Deportivo Mario Kempes. Ramos va ruixar amb xampany el seu equip de treball i es van fondre en una abraçada emotiva. “Des d’avui, Córdoba tindrà un lloc a la meva vida”, va afirmar el mataroní, que va trucar a casa seva des de la mateixa pista. “M’agradaria agrair el suport del públic. Sense vosaltres la remuntada no hauria estat possible”, va indicar. Emocionat, va dedicar el títol a la seva dona, la seva filla i al “meu tècnic, que no és aquí.”

Una alegria desbordada després de moltes hores de feina i d’una final molt disputada en què, amb nervis d’acer, també va haver d’aixecar un 0-2 amenaçador en el segon parcial quan ja havia claudicat en el primer. “Gairebé em perdo i al final m’he retrobat. A partir de l’1-4 en contra he jugat més agressiu.” El català, que era 44è de l’ATP abans del torneig, puja dotze posicions, fins al lloc 32è, un enlairament que li dona moral per continuar el camí als 34 anys. Professional des del 2007, el seu sostre el va viure quan va ser 17è en un 2017 inoblidable en què va arribar a la final del Masters 1.000 de Montecarlo contra Rafa Nadal. El 2016 va assaborir els quarts de Roland Garros, que en aquell moment el van catapultar en el rànquing i li van atorgar notorietat en el circuit, amb un triomf de gran prestigi contra el canoner canadenc Milos Raonic. I el 2015 havia derrotat el mite Roger Federer a Xangai, una fita que mai no pot quedar exclosa en el capítol dels seus grans èxits. Ha aconseguit 246 triomfs –172 en terra batuda, 68 en pista dura i 6 en gespa–i 270 derrotes –137, 118 i 15– en l’ATP.

Finalista el 2021 a l’escenari talismà de Córdoba –12-3 de balanç–, no arribava gaire fi a la primera cita de la gira sud-americana de terra. Havia jugat i perdut només un partit a l’obert d’Austràlia –a cinc sets contra el sud-americà Sebastián Báez–i, a pesar d’haver fet una bona feina en la pretemporada, fet que destaca, les sensacions, com ell mateix admetia, no eren precisament les millors. Però la terra argentina el va revitalitzar i va tornar a demostrar la seva vàlua sobre la superfície que el catapulta.