Fa gai­rebé una dècada que Albert Ramos (Mataró, 1988) és l’únic ten­nista català mas­culí que aixeca títols en els qua­dres indi­vi­du­als del cir­cuit ATP. Des que tant Albert Montañés –que es va reti­rar el 2017 amb sis coro­nes al sarró– com Tommy Robredo –que ja ha anun­ciat que enguany ple­garà al Godó als 39 anys, tor­neig en què és l’últim català ven­ce­dor (2004)– i Mar­cel Gra­no­llers van cele­brar el 2013 els seus dar­rers tor­ne­jos, només el mares­menc ha man­tin­gut viva la flama. Qua­tre títols en onze finals juga­des l’ava­len: Bas­tad (2016), Gstaad (2019), Esto­ril (2021) i Córdoba (2022). Aquest dar­rer el va gua­nyar dilluns a la mati­nada (hora cata­lana) per 4-6, 6-3 i 6-4 en 2h40, gràcies a una remun­tada èpica en el ter­cer acte, quan per­dia per 1-4 en un duel d’esquer­rans con­tra el xilè de 24 anys Ale­jan­dro Tabilo (144è). Un èxit dis­fru­tat davant d’un públic agraït i vibrant a la cen­tral del Polo Depor­tivo Mario Kem­pes. Ramos va rui­xar amb xam­pany el seu equip de tre­ball i es van fon­dre en una abraçada emo­tiva. “Des d’avui, Córdoba tindrà un lloc a la meva vida”, va afir­mar el mata­roní, que va tru­car a casa seva des de la mateixa pista. “M’agra­da­ria agrair el suport del públic. Sense vosal­tres la remun­tada no hau­ria estat pos­si­ble”, va indi­car. Emo­ci­o­nat, va dedi­car el títol a la seva dona, la seva filla i al “meu tècnic, que no és aquí.”

Una ale­gria des­bor­dada després de mol­tes hores de feina i d’una final molt dis­pu­tada en què, amb ner­vis d’acer, també va haver d’aixe­car un 0-2 amenaçador en el segon par­cial quan ja havia clau­di­cat en el pri­mer. “Gai­rebé em perdo i al final m’he retro­bat. A par­tir de l’1-4 en con­tra he jugat més agres­siu.” El català, que era 44è de l’ATP abans del tor­neig, puja dotze posi­ci­ons, fins al lloc 32è, un enlai­ra­ment que li dona moral per con­ti­nuar el camí als 34 anys. Pro­fes­si­o­nal des del 2007, el seu sos­tre el va viure quan va ser 17è en un 2017 ino­bli­da­ble en què va arri­bar a la final del Mas­ters 1.000 de Mon­te­carlo con­tra Rafa Nadal. El 2016 va assa­bo­rir els quarts de Roland Gar­ros, que en aquell moment el van cata­pul­tar en el rànquing i li van ator­gar noto­ri­e­tat en el cir­cuit, amb un tri­omf de gran pres­tigi con­tra el cano­ner cana­denc Milos Rao­nic. I el 2015 havia der­ro­tat el mite Roger Fede­rer a Xan­gai, una fita que mai no pot que­dar exclosa en el capítol dels seus grans èxits. Ha acon­se­guit 246 tri­omfs –172 en terra batuda, 68 en pista dura i 6 en gespa–i 270 der­ro­tes –137, 118 i 15– en l’ATP.

Fina­lista el 2021 a l’esce­nari talismà de Córdoba –12-3 de balanç–, no arri­bava gaire fi a la pri­mera cita de la gira sud-ame­ri­cana de terra. Havia jugat i per­dut només un par­tit a l’obert d’Austràlia –a cinc sets con­tra el sud-ame­ricà Sebastián Báez–i, a pesar d’haver fet una bona feina en la pre­tem­po­rada, fet que des­taca, les sen­sa­ci­ons, com ell mateix adme­tia, no eren pre­ci­sa­ment les millors. Però la terra argen­tina el va revi­ta­lit­zar i va tor­nar a demos­trar la seva vàlua sobre la superfície que el cata­pulta.