ANNA BALLBONA
AUTORA D’“ELLES COMPETEIXEN”
“Explico històries de vida”
No hi ha un capítol per a cada esportista, sinó una narració que barreja gèneres i reflexions de l’autora i les protagonistes
La periodista i escriptora Anna Ballboona (1980, Montmeló), excol·laborada d’aquest diari, relata en el seu darrer llibre històries d’algunes esportistes ben conegudes a Catalunya i d’altres més anònimes i tot el que han hagut de superar per gaudir de l’esport que més els omple.
Els qui esperin un llibre amb un capítol per a cada esportista s’endurà una sorpresa?
Després de totes les entrevistes la primera temptació era dedicar un capítol a cadascuna de les protagonistes però això se n’anava a un to massa periodístic. Vaig veure que podia establir vincles entre les unes i les altres i que hi podia afegir els meus pensaments que sorgien d’aquestes històries.
Ha comentat que no és un llibre sobre les desigualtats en l’esport femení?
Exacte. Són històries que m’han deixat meravellada. històries de vida d’esportistes de moltes edats i disciplines. També m’he deixat anar i he posat el meu propi punt de vista i els he relacionat lliurament amb testimonis i altres referències. Volia que la narració tingues una continuïtat.
La majoria d’esportistes que hi surten semblen rebels per naturalesa?
En molts casos sí perquè avancen enmig de grans obstacles, com quan la Roser Tarragó explica que s’ha de barallar perquè la deixin jugar amb els nens, o la Marta Garcia, que guanya tots els nois en un torneig d’escacs i veu que no li donen el trofeu absolut perquè no és previst en el reglament. Per fer evidents aquests obstacles havia de preguntar amb què s’havien enfrontat des que havien començat a fer esport. De vegades són coses que no apareixen en 15 minuts de conversa. Després, un record o un detall il·lumina aquesta dificultat afegida de per què és menys obvi que una nena pugui dedicar-se a l’esport que vulgui si allò la fa feliç i l’omple.
El futbol és en la llista dels esports que no són de “nenes”. Ho diu Oshoala, però s’entreveu també en la pròpia experiència?
La reticència familiar i la social ja no hi és tant pel canvi que significa tot aquest moviment massiu al voltant del Barça i la idea que ara les nenes volen ser com l’Alèxia i l’Aitana, però sí que hi ha estructures més subtils que costen de canviar. Per exemple, la idea que explico de dues nenes petites que juguen a futbol i els nens no volen passar-los la pilota. Sembla una ximpleria, però és molt significatiu d’allò que es respira. El nen continua essent qui ha de tenir gràcia jugant a futbol perquè les nenes, que són unes nouvingudes, no ho faran mai tan bé.
Parlant del Barça i aprofitant que divendres el Camp Nou es tornarà a omplir. Què li sembla el que està passant?
Un fet socialment molt rellevant, molt lligat a tot un seguit de moviments socials en què s’està prenent consciència del feminisme i del paper de la dona en molts àmbits del qual ha estat exclosa. Veure a les grades tantes nenes, dones, colles, grups o tribus és molt poderós. Una altra cosa és com s’ha retratat en alguns mitjans. El futbol femení no s’ha inventat ara ni ho ha fet el Barça. Venim de molt lluny i aquest és un país poliesportiu en què les dones fan més varietat d’esports que els homes i correm el perill que tot quedi encaixonat entre el Barça i el futbol. Després dels Jocs de Barcelona també va semblar que l’esport femení feia el cim i van venir anys de desert i de descuit.
Ha parlat també d’un cert caire contracultural del llibre?
Sí. Hi ha coses que no són de l’esfera pública, per exemple quan Laia Palau m’explica que quan fitxa pel Polkowice (Polònia) ho fa amb llàgrimes als ulls perquè li sembla que se’n va a la fi del món. I després se’n fa creus que jo no sàpiga l’esforç que representa diàriament ser esportista professional. Una de les claus del llibre és això, que barreja l’esport amb àmbits més íntims i domèstics d’una dona. Per això en certs moments explico petites experiències gens èpiques de la meva petita esportiva perquè moltes dones que hem fet esport ens hem quedat aquestes històries per a nosaltres.
Quan les dones esportistes parlen sempre rebem els mitjans en general.
Inés Etxegibel, per exemple, jugadora i seleccionadora de rugbi, remarca molt la rellevància mediàtica, que només amb això ja canviarien moltes coses, però no és una vareta màgica. En el relat també apareixen periodistes com l’Olga Viza, però en el seu cas ho va tenir més fàcil. No va demanar fer futbol, que és on hi ha una mirada més marcada pels homes. Qui pondera i qui canonitza sobre com has d’entendre un partit encara són, majoritàriament, homes.
També es veu en el llibre que no és fàcil per a les dones entrar en segons quins llocs de poder.
Les directives dels clubs de futbol, per exemple, encara són llocs de poders on hi ha tics molt propers al masclisme.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.