Rodez, que avui acull la sortida d’etapa, és una ciutat que s’autoproclama amb una divisa de manual: vila esportiva, cultural, dinàmica, solidària i “engagée” per la natura. O sigui, una mica com deia la meva àvia de les síndries, que pel mateix preu un pot menjar, beure i rentar-se la cara.

Entre el patrimoni cultural de Rodez hi destaca el Museu dedicat a Pierre Soulages i dissenyat pel molt celebrat equip d’arquitectes d’Olot RCR amb l’aspecte de ferro rovellat característic dels olotins. El contingut del museu consisteix en més de 500 obres donades per l’artista, valorar-les ho deixo pels experts en el tema de l’art contemporani que són els únics que poden discernir quina és la diferència substancial entre una obra d’art i unes estovalles tacades d’aligot i penjades a la paret.

Avui la ruta és gairebé plana, només un parell de colls de tercera categoria i poca cosa més. Els corredors sortiran en direcció cap al Château de Planèze i després passaran a prop de les restes del donjon de Calmont. A Comps-La-Grand-Ville podrien visitar l’abadia de Notre-Dame de Bonnecombe, avui ocupada per una comunitat “charismatique” (les Béatitudes) anomenada Comunitat del Lleó de Judà i l’Anyell Immolat.

A Réquista, cada any s’organitza una festa de les ovelles, el primer diumenge de juny. Davant de l’ajuntament també s’aixeca una estàtua d’una ovella i el seu anyell. A Ambialet el riu Tarn es doblega sobre si mateix, en un meandre de 3 quilòmetres. A l’istme així creat, sens dubte el més estret d’Europa –segons l’oficina de turisme local–, separa el poble en dos, Ambialet d’avall i Ambialet de dalt. Aquesta península està adossada a la vall per una filera molt prima de roques.

Per Villefranche-d’Albigeois i per Realmont hi ressonen records dels càtars i Lautrec té renom a causa del record del famós artista postimpressionista, la família del qual –els Toulouse-Lautrec-Monfa– provenien d’aquí. Una mica més avall, a Puylaurens, en ple “Pays de cocagne”, es produïa antigament l’únic tint de color blau que es coneixia.

Ja gairebé a les cinc de la tarda, la cursa passarà per la bastida de Revel, el Tour ja serà a les envistes del Canal du Midi i els ciclistes veuran de reüll el Château de Saissac, just abans d’arribar a Carcassona, prefectura de l’Aude, terra de vins, magdalenes, “cassoulet” i campionats de petanca.

Carcassona s’alça al bell mig del Carcassès, un país centrat entre les primeres ondulacions del massís Central al nord i els contraforts dels Pirineus al sud. L’Aude arriba a Carcassona després del seu viatge muntanyós i es converteix en un riu més tranquil. Passa per Païcherou, recorre el cementiri de Saint-Michel i se separa en dos braços formant una illa anomenada Île du Roy. Quatre ponts permeten creuar-lo: el Pont Garigliano, el Pont-Vieux accessible només per als vianants, el Pont Neuf i el Pont de l’Avenir. Les embarcacions del Canal du Midi, circulen al nord de la ciutat, entre l’estació i el jardí André-Chénier al costat de la bastida de Saint-Louis.

La vila és coneguda per la Cité de Carcassonne, un conjunt arquitectònic medieval restaurat per Viollet-le-Duc al segle XIX i catalogat com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. És el segon lloc turístic més visitat de França després del Mont-Saint-Michel i les seves torres punxegudes han servit de fons i d’inspiració d’innumerables pel·lícules. La regió de Carcassona ofereix especialitats gastronòmiques, com els patés de fetge d’oca o d’ànec, l’amanida de carxofes amb fetge sec, la “cassoulet” i la fricassa de mongetes o faves. El “cassoulet” de Carcassona es diferencia dels seus homòlegs de Castelnaudary i Tolosa per l’addició de carn de perdiu.

També cal dir que la localitat és membre de l’Union des villes taurines françaises i a finals d’agost celebren una gran “Féria” que agomboia a tots els “aficionados” de la regió, un dels punts culminants de la qual és la ballada de “sevillanas” a la place Carnot on les parades ofereixen “paëlla au chorizo”. Els ossos d’Ermessenda de Carcassona, que descansa sota l’escultura sepulcral de Guillem Morell a la seu de Girona, es revolten d’amargor i demanen a qui la vol escoltar una dosi d’antiàcids per acabar de passar la resta de l’eternitat en un merescut descans.