El pla V, de victòria
Jonas Vingegaard encarrila l’entrada triomfal a París demà passat, gràcies a la victòria en solitari a l’Hautacam en una exhibició col·lectiva dels Jumbo
Els atacs de Tadej Pogacar s’acaben amb l’eslovè a terra i el groc esperant-lo
El Jumbo Visma relata en un documental de gairebé una hora que va publicar fa un mes –poc abans de l’inici del Tour–, i que es pot veure de manera gratuïta a YouTube, l’experiència de la cursa el 2021. En la primera setmana l’equip neerlandès va perdre el seu cap de files –Primoz Roglic– i el seu home fort en el pilot –Tony Martin– per culpa de les caigudes i, sobre la marxa, va haver d’establir un pla B, amb el qual va acabar amb el debutant en la cursa Jonas Vingegaard (1996) segon en la general i amb Wout van Aert guanyant tres etapes, inclosa la de París.
Conte de fades
Caure i aixecar-se és el leitmotiv de Plan B, the fall & rise, un conte de fades que s’ha de tancar amb el danès entrant a París demà passat amb el mallot groc, perquè a banda de l’etapa per a velocistes d’avui i la contrarellotge de demà, l’extreballador d’una empresa conservera de peix –neteja i magatzem– i professional per tercer any té coll avall la victòria en la general després del seu segon triomf d’etapa, ahir a l’Hautacam, amb 1:04 sobre Tadej Pogacar, vencedor de les dues últimes edicions i sempre amb un Jumbo segon –el 2020 era Rogla per la memorable contrarellotge a La Planche des Belles Filles.
Vingegaard, que du el groc des del dia 13 –quan amb la victòria alpina en el final al Granon es va posar líder de la general, amb Pogi fent figa a l’últim port, quan va cedir més de dos minuts–, té el paper d’heroi perquè ahir va salvar una caiguda baixant el coll de Spandelles, quan s’havia quedat amb Pogacar, que poc després va caure. El mallot groc va esperar el mallot blanc, que li va allargar la mà per xocar-la en la que sens dubte és la imatge d’aquest Tour.
La millor
Lurdes i final a l’Hautacam era el recorregut d’una etapa que passa a la història i reforça la tesi que aquesta pot ser la millor edició del Tour. Dos hors categorie: l’Aubisque, que es coronava a 66,5 km i el lloc on Indurain va cedir el 1996 –amb Bjarne Riis, el danès de la cançó dels Manel–. I entremig un port inèdit, que fins fa dos anys era una pista sense asfaltar i on Pogacar va començar els seus atacs a Vingegaard. Quedaven 7 quilòmetres per coronar-lo i l’eslovè insistia per partida doble a 4. El quart intent de Pogi va ser l’únic en què va deixar Vingegaard a uns metres, només uns instants.
Wout van Aert, que si hagués arribat a guanyar l’etapa s’hauria posat líder també de la muntanya –ell i Vingegaard poden tornar a fer que dos homes del mateix equip guanyin el groc i el verd per primer cop des del 1997 (Ullrich i Zabel, del Telekom)–, va ser el primer a buscar l’escapada quan el jutge va moure la bandera, i de fet, en formava part quan al davant eren 40 i en el grup dels favorits 25. El belga va ser el primer a dalt del penúltim port amb els dos candidats al groc a 1:40. Daniel Felipe Martínez (Ineos) ja era l’únic que seguia el ritme de Van Aert, amb Pinot fent la goma en el descens i sent el primer a intentar-ho a l’inici de l’Hautacam.
Els ensurts baixant van fer que el grup de Geraint Thomas –el campió del 2018 (Chris Froome, el 2012 i del 14 al 17 no sortia ahir perquè va donar positiu en covid-19) arribava a superar-los enmig dels atacs– atrapés els protagonistes, mentre Van Aert s’escapava a 9 quilòmetres, amb Daniel Felipe Martínez a roda. Sepp Kuss va aconseguir dur-los fins al mallot verd a 5,2 km per acabar. El nord-americà i el colombià es van apartar i el belga, el groc i el blanc van afrontar el desenllaç. Pogacar a 4,4 es va despenjar amb l’últim esforç de Van Aert i els últims 3,7 van ser per al mallot groc, que va avantatjar d’1:03 Pogacar.