Entrenament invisible
Jonas Vingegaard aconsegueix el seu primer gran triomf després d’una carrera prometedora en què la manca de confiança impedia que el seu talent brillés
El fitxatge fa tres anys pel Jumbo, on va conèixer la seva dona, l’impuls definitiu
“Haver-me d’entrenar després de treballar a la fàbrica em va forjar el caràcter.” És el record que guarda Jonas Vingegaard (10/12/1996) de la feina que tenia a Hillerslev, una petita localitat de pescadors a 279 km al nord-est de Copenhaguen. “No és fàcil treballar vuit hores i després fer-ne sis més d’entrenament”, explicava el vencedor de la general i la muntanya del millor Tour que es recorda. Aquest doble de Macaulay Culkin duia el ciclisme a les venes i, ja des de ben petit, anava amb els seus pares de vacances a veure en directe les etapes de muntanya de la cursa en què acaba de ser coronat. Un talent i una fortalesa que, a l’hora de la veritat, es veien superats per les circumstàncies, que li provocaven una por escènica que el feia vomitar abans de cada cursa. El 2016 va fitxar pel ColoQuick-Cult danès, per córrer el calendari europeu, en què va destacar el novè lloc en la contrarellotge del Tour de Sibiu, en què va superar, entre altres, el colombià de l’Ineos, guanyador del Tour el 2019 i del Giro el 2021, Egan Bernal (1997). En el campionat del món sub 23 del 2018 va aparèixer en les travesses per guanyar el mallot irisat i, després, va ser 81è.
On són les dones?
L’any següent va fitxar pel Jumbo, en el departament de màrqueting del qual hi havia Trine Hansen (1985). La també danesa no es podia prendre seriosament el primer i tímid acostament de Vingegaard, mirant de seduir-la. Hansen i la filla de tots dos, Frida, són les que eren a l’altre costat del telèfon al final de cada etapa, en què el mallot groc feia els exercicis de tornada a la calma en el rodet, que es van fer habituals a la televisió quan Tadej Pogacar anava a felicitar-lo per haver aguantat els seus atacs. Elles són, segons Vingegaard, les que li han fet creure en ell mateix.
El lloc i el moment
La baixa d’un dels fitxatges estel·lars del conjunt neerlandès per aspirar al Tour, Tom Dumoulin (Maastricht, 1990), que no podia suportar la pressió el 2021, va obrir les portes de l’equip al danès per fer costat a Primoz Roglic a la muntanya tal com havia fet en la Vuelta la tardor del 2020, en la segona de les tres edicions seguides que ha guanyat l’eslovè. Vingegaard va acabar 46è en la general, però el seu bon paper la tercera setmana, en la seva estrena en una gran cursa i sent tan jove, va ser el gran argument per incloure’l en una alineació en què el seu ego, més aviat discret, no pertorbaria l’equip, que aspirava de nou a arribar a París amb el mallot groc, un any després de quedar-se amb la mel a la boca en la cronoescalada de La Planche des Belles Filles. Aquella tarda del 19 de setembre del 2020, Vingegaard seguia la cursa des de l’hospital pel naixement de la seva filla.
Les caigudes des de l’etapa 1 del primer Tour de Vingegaard van deixar el Jumbo sense cap de files a mitja cursa i, aleshores, l’aposta dels responsables de l’equip va ser doble: el corredor danès per a la general i Wout van Aert per a les etapes. L’extreballador de la fàbrica en què preparava les comandes i que després sortia a entrenar-se tenia, de cop i volta, la responsabilitat d’encapçalar un equip fet per guanyar. Deixar enrere Pogi en l’etapa de la doble ascensió al mont Ventor, la primera de les tres que va guanyar l’any passat el corredor flamenc –hi afegia l’última CRI i l’esprint a París– va fer sortir a la superfície tot l’entrenament invisible acumulat durant anys, exercitació que, amb la necessària dosi de confiança, li va permetre suportar la pressió de veure’s de groc des de Granon fins als Camps Elisis.
Una generació amb més candidats a la victòria final
“M’hauria agradat atacar més, però amb els dos que hi havia al davant no era gens fàcil”, deia Geraint Thomas (1986), tercer en la general del Tour i campió el 2018, l’any abans del triomf d’Egan Bernal en una edició en què el gal·lès va ser segon. Thomas, que corria la cursa per dotzè cop des del 2007, destacava la manera de córrer de la nova generació, liderada per Vingegaard i Pogacar (1998): “No en recordo cap altre en que els dos primers de la general estiguessin sempre al davant, a fons.” El corredor de l’Ineos assenyalava Egan Bernal i Tom Pidcock (1999)–vencedor d’una etapa en el seu debut– com els seus successors en l’equip, amb qui té un any més de contracte. A més del colombià i el britànic, hi ha un altre jove valor que encara ha de debutar en la competició francesa i del qual s’espera molt: Remco Evenepoel. El belga (2000), segons els plans del Quick-Step, correrà la Vuelta aquest estiu. L’any que ve tornaria al Giro, i el 2024 s’estrenaria al Tour.
Els premis del Tour per als equips
779.000 euros és el que s’endú en premis el Jumbo en aquest darrer Tour, que n’ha repartit 2.257.000. El primer lloc en la general i la muntanya de Vingegaard, el de Van Aert en la regularitat i sis victòries d’etapa (cadascuna es paga a 11.000) expliquen que l’equip dominador de la cursa sigui el que més diners s’endú. L’UAE de Tadej Pogacar, segon en la general i millor jove (322.960), i el líder de la classificació per equips, l’Ineos de Geraint Thomas (240.610), tercer al podi, són els següents de la llista, que tanquen el Lotto (15.140) i l’Astana ( 15.000). Els premis es reparteixen entre tots els integrants de l’equip, corredors i auxiliars, i el més gros és per guanyar el groc: 500.000.
