30 ANYS DELS JOCS DE BARCELONA
9 D’AGOST. FI DE FESTA I 22 CATALANS QUE HAN PUJAT AL PODI
Bona collita catalana
Els esportistes catalans van participar en la consecució de quasi la meitat de les medalles que la representació espanyola va aconseguir a Barcelona
Des de la seva estrena als Jocs Olímpics, l’any 1900, els esportistes catalans havien guanyat tantes medalles com en els setze dies dels Jocs de Barcelona
Els esportistes catalans van tenir als Jocs de Barcelona la seva millor actuació global des que cinc remers van participar en els Jocs de París del 1900. Tampoc era gaire complicat, competint a casa i amb els recursos que es van destinar a la preparació dels equips espanyols, amb el pla ADO, les beques i els centres d’alt rendiment, millorar el que els seus companys d’anteriors generacions havien anat fent gairebé amb una sabata i una espardenya i més voluntat que recursos. Això sí, els esportistes catalans continuaven, i encara continuen, formant part de l’equip del Comitè Olímpic Espanyol (COE).
A Barcelona, els catalans van guanyar deu medalles, quatre d’or, quatre més de plata i dues de bronze. El mateix balanç, si fa o no fa, que s’havia aconseguit en les 15 edicions anteriors en què havien participat. El “si fa o no fa” ve a tomb perquè encara avui hi ha debats sobre si tal medalla o tal altra s’ha de considerar catalana o no, per temes de residència o pel club al qual pertanyia. Fins a Barcelona 92 el millor botí català en els Jocs era el del 1980, quan Miquel Noguer va guanyar un or en vela, Jordi Llopart una plata en atletisme i la selecció masculina, amb 11 jugadors catalans, un plata en hoquei sobre herba. Quatre anys abans, a Seül, Sergio Casal havia guanyat una plata en tennis i Sergi López, un bronze en natació.
A Barcelona, els catalans van contribuir decisivament a les 22 medalles –tretze ors, set plates i dos bronzes– de l’equip espanyol. En els ors hi van participar Dani Plaza (atletisme), Josep Guardiola, Albert Ferrer, Toni Jiménez i Antoni Pinilla (futbol), Josep Maria van der Ploeg (vela) i Eli Maragall, Núria Olivé, Anna Maiques i Cèlia Corres (hoquei sobre herba). En les plates, Natàlia Via-Dufresne (vela), Jordi Arrese i Arantxa Sánchez Vicario (tennis) i Manel Estiarte, Rubèn Michavila, Josep Picó, Manel Silvestre, Dani Ballart, Sergi Pedrerol, Marc Antoni González i Jordi Sans (waterpolo), i en els bronzes, Javier García Chico (atletisme) i Arantxa Sánchez Vicario (tennis). En total, 22 esportistes catalans van tenir l’honor de pujar al podi olímpic dels seus Jocs. Per a alguns, aquells Jocs van ser la culminació de la seva vida esportiva, per a altres, un primer pas o un rellançament.
En tot cas, per a cap d’ells els Jocs de Barcelona van ser intranscendents, i tampoc per a l’esport català. L’esport català està ara millor que el 1992 i ho ha estat, amb alts i baixos, durant aquests anys perquè tenia unes estructures, unes federacions, uns clubs que, amb jocs olímpics o sense, havien treballat sempre per l’esport. Justament els Jocs de Tòquio de l’estiu passat van ser els primers des del 1992 en què cap esportista català guanyava una medalla d’or. Fins al 1992 només Miquel Noguer (1980) havia tingut aquest honor. Des del 1992 i fins a Tòquio 2020, s’havien encadenat sis Jocs amb, com a mínim, un campió olímpic català. A Tòquio 2020 els esportistes catalans van guanyar tres medalles de plata i dues de bronze. Cinc medalles en total, la xifra més baixa des de Sydney 2000. A Atlanta van ser nou medalles (tres ors); a Atenes, nou medalles (un or); a Pequín, set medalles (un or); a Londres, vuit medalles (un or), i a Rio, nou medalles, amb tres campions olímpics.