Set tennistes catalans poden presumir d’haver viscut l’experiència brutal d’haver vençut el gran Roger Federer, que la setmana passada va anunciar la retirada als 41 anys condicionat per les lesions i que demà s’acomiadarà en la Laver Cup a l’O2 de Londres jugant un partit de dobles. Fins i tot n’hi ha dos, Àlex Corretja (3-2) i Sergi Bruguera (1-0), que tenen favorable el cara a cara contra el suís, o sigui l’històric d’enfrontaments directes. Fèlix Mantilla va esgarrapar un empat de molt de mèrit (1-1) contra Federer. I Albert Costa, campió de Roland Garros el 2002, enguany ha fet vint anys, el va superar dues vegades en cinc enfrontaments (2-3), un balanç també absolutament remarcable. Pertanyents a una generació anterior, Bruguera, Corretja –campió del Masters el 1998–, Mantilla i Costa, tots quatre retirats durant la dècada dels 2000, es van trobar al davant un rival jove que de seguida va despuntar. Bruguera, bicampió de Roland Garros, el va batre el 2000 al Godó quan el suís tenia 19 anys per un doble 6-1. Corretja, també especialista consumat en argila, el va derrotar tots tres cops en terra batuda: dues vegades a Roland Garros, el 2000 i el 2001, i una en el torneig suís de Gstaad el 2000. Es van enfrontar per darrer cop el 2003 al Masters 1000 de Madrid, amb triomf de l’helvètic. El triomf d’Albert Costa en els quarts del Masters 1000 de Miami sobre pista dura del 2003 es pot considerar una proesa: 7-6 (4), 4-6 i 7-6 (7). També el va vèncer en terra el 2004 a Roma.

La resta, Tommy Robredo (1-11), Albert Ramos (1-2) i Albert Montañés (1-3), van tenir al davant un jugador plenament consagrat i experimentat que ja s’havia fet un tip d’aixecar trofeus de gran volada i el van batre una vegada cadascun, que ja és molt. El relleu mediàtic i l’enfocament dels mitjans, que va in crescendo cronològicament en les victòries d’aquests set catalans que van desafiar el probablement millor jugador de tots els temps, descriuen la progressió de la magnitud de la carrera de l’helvètic. “Guanyar un dels grans en vuitens d’un gran eslam i en pista dura té molt de mèrit i sempre ho recordaré. No és enxampar-lo distret en una primera eliminatòria. En el quart partit ja no hi ha ningú distret. Va ser un partit espectacular, sobretot perquè vaig aprofitar les oportunitats. Ell tenia pilotes de break i no les feia i cada vegada s’anava frustrant més. Per guanyar aquesta gent tu has de tenir un dia rodó i ells un dia dolent. Si ells tenen un bon dia, perdràs”, relatava Tommy Robredo, retirat mesos abans que Federer aquest curs en el Barcelona Open Banc Sabadell als 40 anys i que el va derrotar en l’obert dels EUA del 2013.

“Crec que és el meu primer triomf contra un top 10 i la veritat és que no m’ho esperava. Em sento molt feliç perquè és la victòria més important de la meva carrera”, explicava el mataroní Albert Ramos el 2015 a Xangai, també en pista dura, després de superar-lo per 7-6 (4), 2-6 i 6-3 en la segona eliminatòria en un partit en què el suís tampoc no va aprofitar les oportunitats de què va disposar.

El rapitenc Albert Montañés, per la seva banda, va donar la sorpresa a Estoril el 9 de maig del 2010 quan va derrotar el llavors número 1 per 6-2 i 7-6 (5) en les semifinals. És probablement el triomf més mediàtic de la seva carrera. L’endemà va aconseguir el títol contra el tennista local Frederico Gil.