M’afecta sobretot en l’equilibri a l’hora de caminar, per això porto uns aparells que m’ajuden. A vegades també tinc espasmes quan estic asseguda. És una cosa que no la tinc prevista i em passa de cop. És una mica estrany, però he après a conviure amb això.

Puc dir que camino per voluntat pròpia. Els meus pares mai m’han dit “pobreta” ni m’han aixecat de terra. Sempre han anat al darrere i m’han ajudat quan ho necessitava, però quan queia m’aixecava jo. Si caus i t’aixeques, per què no caminar? No necessites un metge que et digui si podràs o no caminar. Tu intenta-ho. Jo ho he intentat i ara estic dreta.

Quan era més petita caminava amb els peus cap endins, i recordo que pel carrer la gent em mirava sense dissimular, i jo pensava “per què em miren?”. Tots sabem el que són mirades bones i dolentes. Tot i això, he passat una infantesa molt bona perquè tota la gent que he conegut m’ha sabut cuidar sempre, i jo ho agraeixo molt. Conec moltes persones que les estimo i sempre les estimaré perquè no et discriminen, sinó que t’ajuden. Tenir una discapacitat no et fa diferent, i amb aquesta gent m’hi sento molt bé.

Vaig aprendre els moviments de nedar abans que caminar gràcies al meu pare, que des de ben petita em portava a una piscina. L’aigua i la natació són part de la meva vida.

De petita volia complir un somni. Veia per la televisió nedadors i deia “m’encantaria competir, és preciós, m’encantaria fer-ho”. Quan vaig començar a competir em vaig dir a mi mateixa que ho havia aconseguit. És un somni de la infantesa i el que més volia en aquesta vida, i ja ho he complert. Estic molt contenta.

Sí, perquè dins l’aigua et sents lliure. No és com estar dreta. Dins l’aigua llisques. La meva sensació és de llibertat perquè no hi ha cap obstacle. Només hi ha l’aigua.

Ho recordo perfectament. Tornes a aprendre a caminar, et tornes a posar dreta i el teu cos és diferent. Sentia que no eren les cames d’abans i que m’havia d’adaptar a les que ara tenia. He tingut moltes experiències amb les meves cames, algunes de més bones i altres que no tant. Dins la piscina em sento bé amb les meves cames perquè no trobo cap obstacle ni sento que pugui estar rígida. Per això em dona tanta llibertat.

Jo no tenia coneixement de la natació adaptada. Ho vaig descobrir durant l’any i mig que vaig estar anant a l’Institut Guttmann després que m’operessin. Feia la rehabilitació en una piscina, i un dia va passar per allà la Júlia Castelló. Em va veure nedar i em va dir que ho provés. Sense aquell comentari no hauria descobert la natació adaptada, i no m’hauria endinsat en aquest món que ara tant m’agrada. Vaig començar al Club Natació Sant Feliu amb el Juan Carlos Quevedo i, després de quatre anys, he començat una nova etapa al CN Mataró.

Intento que els treballs i l’estrès de l’institut no m’afectin dins l’aigua. Quan em tiro a la piscina desconnecto. És un moment de pau en què ningú em molesta i només estic centrada a entrenar-me. La natació em dona molta satisfacció i llibertat.

La natació m’ha ensenyat molt i m’ha canviat com a persona gràcies a tota la gent que he conegut. Veus que tenir una discapacitat no és una diferència, sinó una capacitat que tenen les persones.

El principal objectiu pel qual treballo cada dia és la millora de marques. No són les medalles que es puguin aconseguir ni participar en un campionat del món. A partir de la millora de marques és quan realment avances.