La Volta es reivindica
La 102a edició passa a l’imaginari col·lectiu com una de les més incertes i de més qualitat
Un recorregut fet a consciència i un cartell de luxe amb figures amb ganes de gresca han configurat la sinergia
Si Rubèn Peris tingués poders divins i la virtut de manipular el futur, el guió de la 102a Volta a Catalunya, amb un campió per només sis segons i incertesa fins al final, hauria estat al seu calaix de desitjos d’alta gamma. Deia, el president i director, dies abans de començar, que intuïa que la cursa es podria decidir a Barcelona en la setena i darrera etapa. La tria curosa del recorregut, amb més muntanya, un tres per dos respecte del curs anterior, i les ganes que hi han posat els actors principals, un cartell de luxe proactiu en la majoria de casos –no tots; el Movistar, per exemple, no s’ha vist gaire–, han generat una sinergia que ha fet trempar de valent els aficionats, fins i tot els que no són consumidors habituals de ciclisme. La 102a Volta a Catalunya s’ha disputat a alta velocitat –diversos corredors s’han hagut de retirar exhausts perquè la seva corba de preparació no podia assumir el sobreesforç– i no ha tingut cap episodi sobrer ni cap símptoma de monotonia. Sempre han passat coses i això és un producte televisiu agraït que hauria de servir per pal·liar el dèficit de finançament privat que van tenir els organitzadors quan van perdre una de les empreses patrocinadores.
En un àmbit més global de país, la Volta ha projectat de nou Catalunya al món i ha venut una imatge esportiva, organitzativa i també turística que implicarà un retorn. Per sort, les subvencions públiques s’han mantingut estables, com remarcava també Peris, i res no fa pensar que això variï. I més, amb el ressò adquirit. De fet, l’impacte ha estat brutal. S’ha vist una vegada més als cinc continents –amb trams de simultaneïtat–, amb retransmissions televisives a 190 territoris del món, amb una audiència excepcional.
La Molina i lo Port
L’etapa de la Molina i la de lo Port –mont Caro– passen a l’imaginari col·lectiu dels dies grans de la història de la competició. El frec a frec entre el campió, l’eslovè Primoz Roglic (Jumbo-Visma), i el belga Remco Evenepoel (Soudal Quick-Step), campió del món de ruta i paradigma de l’exuberància, un ciclista tan anàrquic com meravellós que evoca temps passats més romàntics i que va buscar les pessigolles al seu rival fins al darrer moment, ha enganxat el gran públic i ha regalat un espectacle de primer nivell, amb quatre arribades de dies imparells quant a numeració del recorregut amb els dos protagonistes sols cara a cara: Sant Feliu de Guíxols (1a), la Molina (3a), el Port (5a) i Barcelona (7a). A Vallter, en la segona etapa, l’italià Giulio Ciccone (Trek-Segafredo) va guanyar la primera etapa de muntanya, però Roglic va ser segon i Evenepoel tercer.
Quedava clar que el colombià Egan Bernal (Ineos), que va abandonar per una caiguda en la sisena etapa, venia a provar-se després de la inactivitat i del greu accident de l’any passat, però Roglic, que arribava enarborant el trident de Neptú, rei dels mars en la mitologia romana –el trofeu de la cursa Tirrè-Adriàtic–, ja havia avisat que era de les poques curses per etapes de prestigi d’una setmana que li faltaven en el palmarès –ara, ja n’acumula 70– i ha quedat ben clar que volia el trofeu al menjador de casa seva.
Empat repetit del 2022
Una dada curiosa va ser l’empat a temps al capdavant de la general al final de la tercera etapa a la Molina. El cas és que un any abans, en la mateixa Volta a Catalunya però en el final a Boí Taüll, ja es va viure una situació similar quan l’equatorià Richard Carapaz i el portuguès João Almeida –tercer en la general final com en aquesta edició– van sumar també el mateix registre. Sigui com vulgui, i com remarcava el mateix Evenepoel a Montjuïc diumenge, les bonificacions han acabat decantant el triomf del costat de Roglic, un corredor més tàctic i ordenat –força més veterà, amb 33 anys, contra els només 23 del seu rival–, però també de cames prodigioses com va demostrar a lo Port. Dos estils, per tant, diferents i complementaris. Tant de bo tornin l’any vinent. “Qualsevol de nosaltres dos hauria pogut guanyar aquesta bonica cursa que s’ha decidit per les bonificacions”, assenyalava Evenepoel a Montjuïc, i també agraïa el gest esportiu del seu rival, que no li va disputar el triomf d’etapa en l’esprint. La tensió dels dies previs, quan el belga li reclamava relleu amb certa innocència i l’eslovè no s’hi avenia, ha quedat a la carretera: “Això és ciclisme.”
Més enllà de les llegendes negres sobre veterans penalitzant els ciclistes impetuosos, la generació actual fa una aposta ferma per imposar un ritme fort i una batalla contínua molt agraïda de veure. Tant l’eslovè com el belga preparen el Giro –del 6 al 28 de maig– i, tot i que segurament no estaven en el punt més àlgid de la seva planificació, ho han donat tot. A la jove estrella belga, això sí, li ha quedat una espina clavada i no seria gens estrany que repetís l’any vinent.
El 2015, quatre segons de marge
Els 6 segons de marge que atorguen el triomf en la general a Roglic són, evidentment, un marge molt estret, però no superen els 4 segons d’avantatge que va aconseguir l’australià Richie Porte el 2015 respecte al murcià Alejandro Valverde quan va obtenir el triomf final. El 2017, el colombià Nairo Quintana va vèncer amb una diferència de 7 segons sobre el madrileny Roberto Contador, i l’any passat, el colombià Sergio Higuita va ser campió superant de tan sols 16 segons l’equatorià Richard Carapaz. La Volta del centenari (2021) va ser més relaxada; tot i que la diferència a favor del britànic Adam Yates va ser de 46 segons, el triplet d’Ineos al podi va suposar una gestió més relaxada.
Deu catalans i set l’han acabat, amb el brillant quart lloc de Marc Soler
Des del punt de vist dels ciclistes del país, la 102a edició també serà recordada pel fet que deu homes han establert el nou màxim registre en l’època de l’UCI World Tour, millorant els set del 2022. Set dels deu, a més, van creuar la meta de Montjuïc, amb dues retirades –llàstima– en la setena i darrera etapa –el terrassenc Antoni Pedrero (Movistar) i el tarragoní Eduard Prades (Caja Rural)–, i una el dia abans en la penúltima etapa –Marc Brustenga–. El vilanoví Marc Soler (UAE Emirates) –a la imatge–, tercer el 2017, ha estat el cap de files català amb un brillant quart lloc i flirtejant amb el tercer en la darrera etapa, en poder del seu company João Almeida. El sabadellenc David de la Cruz (Astana), per la seva banda, va estar a punt d’entrar a la seva ciutat amb una escapada maratoniana aprofitant el seu coneixement del terreny, però el van caçar tot just a 4 quilòmetres de l’arribada. A Montjuïc ho va intentar un parell de cops més. També van tenir participació en escapades Pau Miquel, Kiko Galván i Roger Adrià (Kern Pharma).
