De petita vaig practicar força esports: tennis, dansa i natació. En dansa vaig durar dos mesos perquè no m’agradava gens; en tennis vaig aguantar una mica més, però ben aviat vaig veure que el meu fort era la natació. Era el que més m’agradava i allò en què gaudia més. Vaig començar a cursets i a l’escola de natació quan devia tenir sis anys. Després van arribar els campionats de Catalunya i d’Espanya, i més endavant els internacionals. La copa Comen, el FOJE i fins ara, que soc a les portes del mundial absolut.

És un tema recurrent perquè a tots ens agrada, però també hi ha altres temes de conversa [riu].

No em vull obsessionar amb cap número ni amb cap marca. Intentaré fer-ho tan bé com pugui, però vaig sobretot a gaudir i a aprendre dels nedadors més grans. Miraré d’accedir a alguna semifinal i si puc a alguna final, perquè seria ideal. Però sense cap pressió perquè soc la més petita [de la selecció espanyola].

Els 200 m estils és la que més m’agrada, la meva prova principal i la prova en què nedo el primer dia, però també és cert que en els 400 m [30 de juliol] no hi competeix tanta gent. En tot cas, la prova d’estils m’inspira molt perquè tinc un camp molt ampli, hi ha molts aspectes per millorar i fa que estigui més motivada. I per entrenar-me és molt més entretingut i variat que si em centrés en un sol estil.

No, perquè no té res a veure la categoria júnior amb l’absoluta. La qüestió és continuar creixent i aprendre dels principals referents mundials. Hem de gaudir del camí i a poc a poc anar aproximant-me als meus objectius.

La marca que vaig fer quan vaig guanyar el mundial júnior a Lima, en què em va sortir la cursa de la meva vida, no era mínima per anar a Fukuoka. M’hauria agradat guanyar-me també la plaça en els 200 m braça, però hi vaig competir l’últim dia del campionat d’Espanya Open i ja em notava més cansada. En el Mare Nostrum a Barcelona vaig millorar la marca, però encara vaig quedar lluny del temps que demanaven per anar a Fukuoka.

Pel que fa a les nedadores catalanes, els meus referents sempre han estat la Mireia Belmonte, la Jessica Vall i també l’Àfrica Zamorano, que nedava les mateixes proves que jo. I en l’àmbit internacional tampoc soc gaire de fixar-me en els grans noms. Intento fer el meu camí.

Vaig coincidir en una entrevista amb la Jessica i em va dir que fes el meu camí. Que no em fixés a calcar exactament el camí de les altres. Cadascú és un món i cadascú ha de seguir els seus propis objectius. Ella per arribar on ha arribat potser va seguir el camí de la dreta, i jo per assolir les meves fites potser hauré de seguir el camí del mig o el de l’esquerra. O sigui, no és qüestió de calcar un camí sinó de construir el teu propi camí.

Ara ja estic més adaptada que mai a la vida del CAR. Hi vaig entrar quan començava quart d’ESO. Va ser un curs una mica complicat. Dormia sola, em veia potser una mica petita, m’enyorava de casa i la veritat és que l’adaptació em va costar una mica. El segon any ja em va anar molt millor. Ja vaig estar acompanyada a l’habitació i això també hi va ajudar bastant. Suposo que tot plegat també va influir en el salt que vaig fer competitivament i els bons resultats que vaig aconseguir tant en el mundial com en l’europeu júnior. Els dos primers anys vaig estar en el grup de la federació catalana, amb la Lourdes Becerra, i aquest últim he fet una mena d’híbrid. Als matins, i per gestionar-ho millor amb els estudis, sí que m’entrenava alguns dies en el grup de la catalana, però la majoria de sessions estava en el grup de Ben Titley, de la federació espanyola.

Ho tenim present, però gaudint del moment i sense obsessionar-nos. Intentaré esgarrapar dècimes en tots els estils per poder assolir la mínima de participació.

Que surti el que hagi de sortir. En els Jocs de Los Angeles 2028 ja seré més veterana, ja tindré més experiència i això m’ajudarà a estar més preparada, però òbviament no renuncio als de París. Vull anar creixent i que surti el que hagi de sortir. Tots els esportistes somiem a guanyar una medalla en uns Jocs o en uns mundials, però tot plegat encara queda una mica lluny.