N’hi ha que neixen irisats
Ciclisme. Van der Poel, net del mític Poulidor i fill de ciclista, és el primer ciclista masculí que guanya el mundial de ruta i de ciclocròs i imita el doblet signat per Marianne Voss tres cops
El gran triomf del neerlandès Mathieu van der Poel (1995) davant dels grans monstres del ciclisme en la prova de ruta del multimundial de Glasgow té un valor afegit ben significatiu. Van der Poel passa a la història com el primer ciclista masculí que guanya el mundial de ruta i el de ciclocròs –a més, el mateix any–, especialitat en la qual ja atresora cinc corones: 2015, 2019, 2020, 2021 i 2023, quan es va imposar en la cursa disputada a Hoogerheide (Països Baixos). També és triple campió d’Europa de la modalitat (2017, 2018 i 2019). Abans, una dona, la també neerlandesa Mariane Voss, havia materialitzat la gesta tres vegades. Voss va ser tres cops campiona mundial de ruta (2006, 2012 i 2013) i vuit cops campiona de ciclocròs (2006, 2009, 2010, 2011, 2012, 2103, 2014 i 2020).
Amb dos monuments
Tot i no haver fet un bon Tour de França, havia avisat guanyant dos dels monuments del ciclisme: París-Roubaix i Milan-San Remo. És el tercer home rere els belgues Eddy Merckx i Rik Van Looy que guanya dos monuments i el mundial el mateix any, una gesta de gran volada.
Ara toca XCO
L’ambició del neerlandès, a més, no té límits. Ara aspira a esprémer una mica més la seva polivalència guanyant dissabte la prova de XCO en la modalitat de BTT, en la qual lluita alhora per obtenir el bitllet per ser als Jocs de París 2024. Glasgow, de fet, és una ciutat de la qual té bons records, ja que el 2018 va guanyar la medalla de plata del campionat europeu de ciclisme en ruta. El triplet de somni és un gesta que mai cap ciclista masculí ha assolit però que una dona, en anys alterns, va segellar: la francesa Pauline Ferrand-Prevot (1992). Atresora vuit títols mundial d’XCO, un de ruta i un de ciclocròs. Van der Poel haurà de lluitar en una prova d’alta intensitat contra el desgast físic i superar la pressió que comporta aspirar a un objectiu mastodòntic. A més, el fet de no tenir punts UCI el relega a les darreres posicions en la graella de sortida.
Des de Zoetemelk (1985)
Diumenge va atacar amb convenciment a 22 quilòmetres de la meta i, tot i tenir una caiguda sense conseqüències, va deixar els rivals clavats i sense arguments, completant una cursa èpica. A més, va tancar una ferida històrica del ciclisme del seu país, que feia 38 anys que no s’enduia la corona, concretament des que Joop Zoetemelk va guanyar el 1985. La grandiloqüència del podi, amb el belga Wout Van Aert, segon, i l’eslovè Tadej Pogacar, tercer, afegeix també valor al títol del neerlandès. De fet, la rivalitat amb el tricampió del món de ciclocròs Van Aert ve de lluny. Curiosament, enguany també li i va passar la mà per la cara en el mundial de ciclocròs. Van Aert s’ha hagut de conformar amb incloure dues plates a les seves vitrines. Van Aert també va ser tercer en la Parçís-Roubaix i tercer també en la Milan-San rEmo, Queda clar que li té la mida presa.
El campió va reflexionar amb les pulsacions més rebaixades: “Aquesta victòria arrodoneix la meva carrera. No puc ni imaginar-me què representarà dur el mallot irisat durant un any. Si la caiguda absurda en el revolt en què no vaig arriscar m’hagués costat el títol mundial, no hauria pogut dormir en un parell de dies.”
Du el ciclisme a la sang
Mathieu van der Poel ha mamat ciclisme de ben petit en el seu entorn familiar. És net del mític ciclista francès Raymond Poulidor, que es va quedar a les portes de grans títols com a segon classificat i que va ser el ciclista més estimat a França, i fill d’Adrie van der Poel, campió mundial de ciclocròs i guanyador de dues etapes del Tour.
