Vaig començar a jugar a tennis de taula quan tenia sis anys perquè la meva mare era entrenadora d’aquest esport. De fet, no va ser el meu primer esport, sinó que als cinc anys vaig començar a jugar a tennis, i l’any següent va ser quan vaig començar a fer tennis de taula. Vaig estar compaginant els dos esports durant uns quants anys, fins que aproximadament als 12 vaig haver de triar, perquè un esport m’afectava en l’altre, com ara en el moviment tècnic. A més, per tema d’horaris també era força incompatible, ja que se m’encavalcaven els entrenaments i les competicions. I finalment em vaig acabar decantant pel tennis de taula perquè vaig veure que els resultats eren més bons i també tenia la meva mare com a entrenadora que em podia ajudar si la necessitava.

Soc una jugadora força seriosa que em fico molt fàcilment dintre del joc, i tàcticament crec que soc bastant bona. Això diria que és gràcies a la meva mare, per com m’ha ensenyat a veure i a entendre el tennis de taula. També crec que soc una persona dedicada; quan estic fent tennis de taula estic molt concentrada en això. Vaig força al gra quan s’ha d’entrenar o jugar, i, tot i que són coses positives, al mateix temps em porta una mica de problemes, ja que estic tan concentrada, que m’aïllo de tot el que hi ha fora, i a vegades no sento el que em diu el tècnic des de la banda.

Entrenem matí i tarda, entre dues hores i dues hores i mitja, i també fem un entrenament físic per dia que pot ser més o menys fort depenent del que es vulgui entrenar. En el meu cas, però, no faig aquest tipus d’entrenament, perquè sobretot en aquests darrers anys amb la universitat els estudis m’han comportat molta càrrega pel que fa a dedicació, i això ha fet que no hagi pogut entrenar com hauria volgut. Per tant, el que he fet ha estat fer un entrenament per dia, excepte quan tinc competicions a l’estranger. Per aquest motiu tinc uns horaris una mica aleatoris; he d’anar encaixant les peces i les hores d’entrenar com puc. No faig exactament els horaris que m’agradaria com a jugadora professional, però sí que a tots els entrenaments que puc fer m’hi dedico al 100%.

Tot i caure en els quarts contra Romania, subcampiona, , crec que la nostra actuació als jocs europeus va estar molt bé, arribant als quarts i competint bé. Gràcies a això ens vam classificar directament per al mundial, i crec que és molt merescut. A més, personalment els vuitens de final els vaig viure d’una manera increïble, perquè, a més, era el meu aniversari. Aquell dia al matí quan em vaig llevar vaig pensar: “Avui pot ser un aniversari increïble o horrible”, i vaig tenir la sort que va ser la primera opció. Sabíem que el partit contra Luxemburg seria difícil perquè tenen un parell de jugadores molt bones i amb experiència, però vam guanyar 3-1, i recordo que en aquell moment vaig sentir molta felicitat.

Sí, i va ser una mica inesperat per part meva, perquè quan em van oferir jugar amb ells aquesta temporada jo ja estava quasi tancant un acord amb un altre equip, que en aquest cas era un dels integrants de la lliga francesa. La lliga espanyola té molts partits, i aquest any, sent el 2024 any olímpic i tenint tantes competicions a l’estranger, volia rebaixar una mica la càrrega de partits. Vaig tenir l’oferta de França, on en principi seran menys partits que a la lliga espanyola i el nivell també és molt alt, i just a l’últim moment va aparèixer l’UCAM Cartagena per oferir-me jugar amb ells la meitat de la lliga. L’UCAM és un equip molt potent, i per la projecció que tinc com a professional l’oferta em sembla molt atractiva, tant pel fet d’haver de jugar menys partits i centrar-me més en la classificació per als Jocs Olímpics de París, com pel fet de poder formar part d’un equip tan fort i potent a escala estatal i també europea.

Òbviament m’ha sabut molt de greu perquè els darrers quatre anys els he passat jugant amb el Vic i ha sigut un gran club que m’ha acollit molt, i les companyes que he tingut han sigut increïbles. Però vaig tenir una proposta que s’ajustava més als meus plans esportius, i vaig acabar-me decantant per això, sobretot pel fet que l’any que ve serà any olímpic. Però realment m’hagués encantat quedar-me al Vic, perquè hi he estat molt a gust i tothom m’ha tractat genial, des del president fins a les meves companyes d’equip i les seves famílies.

Sí, en el meu cas sí que jugaré doble lliga. De fet, jugaré a França, amb l’equip que he comentat anteriorment. Dos anys enrere ja vaig jugar amb ells, i vaig ajudar-los a pujar l’equip de Nacional a Pro, i ara són a la màxima categoria, i em volien fitxar per a aquest equip. Però com que ja havia fitxat pel Cartagena, jugaré amb ells a una lliga més baixa, ja que és una norma que posa la lliga francesa per a poder jugar dues lligues. Tot i que he acceptat jugar allà, prioritzaré les competicions internacionals per tal de poder millorar el meu rànquing.

Un objectiu tant a curt com a llarg termini són els jocs olímpics. Aquest any lluitaré per intentar aconseguir ser a París 2024 i, de fet, la meva federació està intentant que participi a la gran majoria de competicions internacionals per a poder millorar el meu rànquing. En el cas que al final el 2024 no pogués ser, doncs igualment m’agradaria poder lluitar per Los Angeles 2028, perquè per a un esportista, després de tants anys dedicant-se a un esport, poder anar a uns jocs ha de ser increïble, com un somni fet realitat, i m’agradaria molt poder intentar-ho.