Mor Carme Valero, una de les millors esportistes catalanes de tots els temps
L’atleta de Sabadell va ser campiona del món de cros el 1976 i el 1977 i olímpica a Montreal
La llegendària atleta catalana Carme Valero Omedes (1955) va morir ahir a la matinada als 68 anys. No va poder superar els seus greus problemes de salut derivats de la covid en els últims anys. Nascuda a Castellseràs (Baix Aragó), es va instal·lar amb la seva família a Sabadell quan tenia set anys. Després de destacar a l’escola, va començar a fer atletisme sota el guiatge de Josep Molins, quan tenia 13 anys, a la Joventut Atlètica Sabadell, on va sobresortir de seguida en les curses de cros. Va ser la primera atleta catalana i espanyola a convertir-se en campiona del món gràcies a les victòries que va assolir en els mundials de cros del 1976 i el 1977. El 1975 ja havia pujat al podi per recollir la medalla de bronze.
En el seu primer i recordat títol, el 1976, Valero va superar en una cursa disputada a l’hipòdrom de Chepstow (Gal·les) dues futures campiones olímpiques dels 1.500 m, la soviètica Tatiana Kazankina (1976) i la italiana Gabriela Dorio (1984). Aquella fita va transcendir el vessant estrictament esportiu. En una entrevista a L’Esportiu, l’atleta va rememorar que en aquella època les diferències de tracte entre l’esport masculí i el femení eren “abismals”. De fet, l’atleta sabadellenca va aconseguir un premi de 100.000 pessetes pel seu títol mundial, mentre que la federació en tenia previst un d’un milió en el cas que la gran figura de l’equip masculí, Mariano Haro, hagués pujat al podi.
Abans de la cursa el responsable de l’equip, Julio Bravo, va tenir una xerrada amb l’equip femení prou definitòria de com era la consideració que es tenia llavors respecte a les dones i l’esport: “Ui! Parlem ara una mica amb les noies. Total, no fareu res, sou totes unes culgrosses i unes mamelludes.” Un dels seus millors amics, l’antic president de la JA Sabadell, Josep Maria Antentas, recorda que gairebé el primer dia que va plorar va ser quan va sentir a la ràdio que Valero havia estat campiona. “Era com la meva germana, però més enllà del seu palmarès el que més he valorat sempre d’ella és la seva generositat i el caràcter que va tenir per enfrontar-se a qui fos perquè les atletes assolissin els mateixos drets que els homes. Una vegada no li volien donar el passaport i hi va haver d’intervenir fins i tot la casa reial.”
Valero va revalidar el títol el 1977 a Düsseldorf. Aquella vegada no ho va tenir tan fàcil. No era cap desconeguda, i totes les rivals van estar molt més alerta. La sabadellenca es va tornar a escapar en l’últim quilòmetre, però la soviètica Liudmila Bragina va reaccionar i va anar retallant diferències fins a acostar-se perillosament al primer lloc. Al final, però, no hi va ser a temps. Una altra soviètica, Giana Romanova, va completar el podi.
El seu currículum la converteix en una de les millors esportistes catalanes de tots els temps precisament en una època en què les dones, no només en l’atletisme, ho tenien molt difícil per triomfar. Ho explicava ella mateixa: “Em deien porca i coses més gruixudes perquè competia amb unes calcetes esportives, quan a l’estranger tothom en feia servir. En Molins em feia entrenar amb xandall i amb uns bombatxos tant a l’hivern com a l’estiu.” Va ser la primera que va participar en uns Jocs Olímpics (Montreal 1976) i va disputar dos campionats d’Europa. Va ser vuit cops campiona d’Espanya de cros entre el 1973 i el 1986, i set cops campiona de Catalunya entre el 1972 i el 1981.
A banda de la seva passió i talent per les curses de cros també va ser una atleta de gran rellevància en les proves de mig fons i fons. Va ser quinze vegades campiona d’Espanya en proves que anaven des dels 800 m fins als 5.000 m entre el 1972 i el 1986. Va tenir els rècords de Catalunya i d’Espanya dels 800, els 1.500 i els 3.000 m. A banda de competir per la JA Sabadell també ho va fer pel CN Barcelona i l’Agrupació Esportiva Marathon. “Al club ens buscava ella mateixa patrocinadors per als equips i quan competia pressionava sempre la federació per repartir els premis econòmics entre totes les atletes.”
Es va retirar el 1987 però sempre va estar vinculada a l’atletisme. Va formar part de la junta directiva de la federació espanyola i va ser vicepresidenta del CN Sabadell (2003-2011), en què va dirigir l’àrea esportiva. El 2008, avalada per un altre atleta llegendari, Tomàs Barris, va presentar la seva candidatura a la presidència de la Federació Catalana d’Atletisme. Romà Cuyàs, però, va guanyar a les urnes i va afrontar el seu tercer i últim mandat com a cap visible de l’atletisme català.
Entre altres guardons, Valero va rebre la medalla de l’esport de la Generalitat de Catalunya (2003)i la medalla de plata al mèrit esportiu del CSD. Va ser designada millor esportista espanyola quatre vegades (1973, 1975, 1976 i 1977) i millor atleta espanyola del segle XX per l’Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme. El 2014 la JA Sabadell, el club en què es va formar, li va retre un homenatge.
La presidenta de la federació catalana, Mercè Rosich, que també va ser atleta, la considera una de les millors esportistes catalanes de tots els temps: “Ella era més jove, però als anys setanta jo també era atleta i totes les dones que practicàvem aquest esport sempre la vam tenir com la nostra referent absoluta.” “Va ser la mare de l’atletisme català, si ho vols dir així.” “Ella ha explicat sovint la discriminació que va patir en les diferents seleccions espanyoles. Ho va superar i va demostrar que les dones també existíem en l’esport d’elit”, recorda la presidenta, que sempre que va tractar amb ella la va trobar una persona “oberta, senzilla i una gran companya d’equip.” “Amb divuit anys ja era conscient del seu potencial i de la seva responsabilitat com a atleta. Vam anar a disputar un encontre a Lisboa amb la selecció de Barcelona i algunes atletes el dia abans vam anar a fer un tomb per la ciutat, i ella no va voler venir perquè necessitava concentrar-se per la competició. Aquell era el seu caràcter guanyador.” Rosich lamenta que en pocs mesos l’atletisme català hagi perdut Valero i el seu antic entrenador, Josep Molins, que va morir al març. “A Sabadell Valero era una de les dones més conegudes i tot l’atletisme català l’estimava perquè tothom que hi tractava veia quin era el seu tarannà més enllà dels èxits esportius.”
La cerimònia de comiat tindrà lloc aquest dijous a les 5 de la tarda a l’església de Sant Fèlix, a la plaça de l’Ajuntament.