Les expectatives són les més altes, com sempre. Aquest equip sempre va a guanyar els campionats. Venim de guanyar l’europeu i ara el mundial serà diferent perquè es tracta d’una altra competició. No hem de pensar en el passat, hem de pensar en el present i el futur, però és evident que estem en condicions de tornar a competir pel mundial.

Estic convençut que no. El fet de guanyar l’europeu fa que hi arribem amb els ànims pels núvols. L’ambició és màxima, i després el campionat ja col·locarà tothom al lloc que li correspongui.

Sempre parlàvem que aquesta triple corona en menys d’un any, en vuit mesos, és una oportunitat d’or. Somiàvem un or europeu, que ara ja tenim, i ara somiem un or mundial i, evidentment, que arribi també en els Jocs Olímpics.

Els dos aspectes són importants. Evidentment, la física ho és, perquè més enllà de la selecció el calendari en clau de clubs també és molt dur. Mentalment, si no haguéssim guanyat l’europeu seria més difícil, però amb la classificació olímpica els jugadors hi arriben més alliberats. Hem de ser conscients que la primera setmana a Doha potser no estem al cent per cent, però el més important és seguir una trajectòria com en l’europeu. Anar ajustant l’equip i, a partir de la segona setmana, en els quarts i les semifinals, arribar-hi molt bé físicament perquè la preparació és complicada. L’europeu ha estat molt dur, però veig els jugadors molt ben preparats i soc optimista.

Hongria és la vigent campiona i, més enllà del talent que té, físicament hi arribarà millor que la resta, perquè va reservar alguns jugadors en l’europeu. Ells poden sortir amb una mica d’avantatge, però, a partir d’aquí, serem els de sempre, Espanya, Itàlia, Croàcia i els altres equips balcànics.

És una selecció molt talentosa i hi ha molt treball al darrere. Cal veure’ls entrenar-se cada dia per entendre com competeixen i, a més, l’ambició ha anat creixent. És una generació que té molta fam. Els és igual guanyar un campionat perquè volen anar al següent i tornar a guanyar. Això és el gran secret.

Els inicis mai són fàcils. Era un moment complicat, amb un canvi generacional molt important, i no teníem gaire clar quina direcció agafar, però, per sort, després d’aquell mundial vam aprendre moltes coses. Jo també era un entrenador novell, amb poca experiència, però vam endevinar la tecla i evidentment els jugadors joves van estar al nivell que nosaltres esperàvem.

És un estil de joc que els japonesos van posar en pràctica abans dels Jocs de Rio 2016, en què necessites tenir jugadors molt ràpids i, a la vegada, amb molta resistència. Després del mal resultat del mundial de Budapest, havíem de buscar un sistema de joc que no fos similar al dels balcànics i que nosaltres poguéssim aplicar el cent per cent. L’estil de joc japonès té semblances al nostre, però evidentment nosaltres tenim algunes coses que ells no tenen, com el treball en zona, que hem anat polint durant els últims anys. Va ser una inspiració i ara és una adaptació nostra.