El 2003, amb 11 anys, vaig començar com a extraescolar a l’institut i, el 2007, em vaig unir al Korfbal Club Barcelona, amb els meus entrenadors vinculats a aquest club.

Sí, o almenys que hagin tingut l’oportunitat de gaudir veient-me amb la mateixa passió amb què he abordat aquest esport, malgrat ser considerat un esport de quatre gats. Així doncs, molt orgullosa poder ser un exemple per a algú.

Des de petita, ho vaig agafar amb moltes ganes. Va ser tot un procés, vaig començar a destacar en lligues més inferiors i em van donar l’oportunitat al primer equip i allà va arribar el pitxitxi, la millor jugadora de la lliga catalana.

En l’àmbit català, no hi ha remuneració econòmica per als jugadors; només en la selecció holandesa poden viure d’això. Personalment, aquesta dedicació fins i tot ha implicat aportar diners per poder dedicar-m’hi. Els primers viatges amb la selecció catalana se’ns finançaven íntegrament, però, últimament, hem assumit part de les despeses dels nostres viatges.

És un esport amb un nombre molt limitat de llicències, cosa que fa que depenguem de suports externs. Tot i que rebem ajuts, aquests no són suficients per finançar completament els viatges amb la selecció catalana. Va per aquí la supervivència del nostre esport.

Som l’única excepció en el rànquing internacional, la resta són nacions reconegudes. Em considero catalana abans que espanyola; parlo català i em vinculo a la cultura catalana. Això pot generar sorpresa, especialment des de la perspectiva holandesa, que prefereix un estat unit. Tot i això, per a mi és motiu d’orgull. Però, si jugar amb Espanya significa participar en els mundials, estaria disposada a portar la samarreta espanyola, ja que vull separar la política de l’esport i no crec que hagi de renunciar al corfbol per una qüestió de colors.

Hi ha un pla estratègic des de la federació internacional per aconseguir-ho. A més, a partir d’aquesta setmana, seré membre del comitè de la internacional per al desenvolupament del corfbol a Europa, i una de les línies de treball serà condicionar l’esport perquè pugui entrar en els Jocs Olímpics.

Totalment. No trobaràs cap esport en què nois i noies competeixin per al mateix objectiu. A més, tot el que crea socialment: un espai on hi ha respecte entre sexes, que és el que estem demanant en el dia a dia i que en el corfbol ja portem treballant des dels inicis. Nois i noies per igual. Però és cert que, per nivell i per volum de gent de cada un dels sexes, normalment, els equips que tenen millors noies en la seva plantilla creen la diferència quant a resultats en el corfbol.

Molt lluny, ja que són quasi professionals. No podem comparar un holandès amb un jugador local que treballa i després juga al corfbol com a hobby. Pel que fa al nivell de joc, ens hi apropem cada cop més, malgrat les distàncies evidents. No obstant això, en termes d’infraestructura federativa i volum de llicències, som molt lluny.

A curt termini, diré que no de manera rotunda, i a llarg termini, potser diria que tampoc. Però, per nosaltres, guanyar un bronze ja és tot un èxit, perquè Holanda i Bèlgica tendeixen a ocupar sempre les dues primeres posicions en els campionats europeus. Ho vam aconseguir el 2016; és una fita realista en l’àmbit europeu.