“Ja em sé de memòria el circuit de la torre Eiffel”

“Independentment de la posició final, a París seré feliç si he estat capaç de donar el meu cent per cent”

“Sabia que estava en molt bona forma, però no m’esperava fer 1h17:55 i encara ho estic assimilant”

Paul McGrath, emocionat, en el moment de creuar la meta com a campió d'Espanya de 20 km marxa a Saragossa EFE.

Xavier Agustí - barcelona

Paul McGrath (Gavà, 2002), campió d’Espanya de 20 km marxa amb un espectacular registre de 1h17:55, ha estat una de les grans sensacions de l’atletisme català en la campanya hivernal. En el seu currículum hi figura un tercer lloc en el mundial sub-20 de Nairobi, i dos títols europeus sub-20 i sub-23. Aquest curs, amb 22 anys acabats de fer, ha fet el salt definitiu a la categoria absoluta amb un títol estatal a Saragossa, davant del doble campió mundial Álvaro Martín, que li obre de bat a bat la participació en els Jocs Olímpics de París.

Les seves fites traspassen fronteres i ja li fan reportatges al ‘The Scottish Sun’.

Sí, va ser una situació molt graciosa. Vaig fer una entrevista per a un mitjà d’aquí en la qual vam parlar del meu cognom, del meu pare, que és escocès, i de la nostra afició pel Celtic de Glasgow. Es veu que un periodista escocès la va veure, li va agradar la història, sobretot pel fet d’haver estat durant un any soci del Celtic, i va contactar amb mi a través d’Instagram per fer-me una petita entrevista.

Ja veu que el seu cognom i els seus orígens donen molt joc.

Sí, ja m’agrada. És un orgull tenir família a Escòcia perquè és una història diferent potser d’altres persones. El meu pare està superorgullós que m’hagin fet un reportatge al seu país i també parlant del Celtic, que és el club de la seva vida.

En tot cas, no és jugador del Celtic, ni futbolista, però és el vigent campió d’Espanya de 20 km marxa i ja està preseleccionat per als Jocs de París. A Saragossa va rebaixar en més de 3 minuts, de 1h21:03 a 1h17:55, la seva marca. S’esperava una millora tan espectacular?

Tan gran, no. M’esperava una millora, perquè quan l’any passat vaig fer 1h21:03 en el campionat d’Europa sub-23 estava per fer menys. Aleshores, però, el que importava era guanyar i no tant el temps final. Abans del campionat d’Espanya, vaig fer una concentració d’alçada a Font-romeu. Sabia que estava molt fort entrenant i pensava que en el millor dels casos podria fer 1h18 llargs, però el desenvolupament de la cursa em va portar a aquesta marca. Els primers 10 km no van ser gaire ràpids i quan vaig fer el canvi de ritme a mitja prova vaig començar a fer parcials molt bons. Quan ja veia la línia de meta em vaig adonar que podria baixar d’1h18. No m’ho esperava i encara ho estic assimilant.

A què es deu aquest salt de qualitat?

L’any passat em vaig quedar fora del mundial de Budapest i parlant amb l’entrenador vam arribar a la conclusió que, tot i ser encara jove amb 21 anys, si volíem ser als Jocs de París havíem de fer més quilometratge, més hores de gimnàstica, i cuidar més la part del descans i la nutrició. Abans feia 115 km a la setmana un o dos cops a l’any, i ara he passat a fer-ne 130, 140 o 150, i això s’ha notat molt.

I com va ser això de pispar el títol de campió d’Espanya a un doble campió mundial com Álvaro Martín?

Jo anava al campionat d’Espanya molt mentalitzat que havia de guanyar per obtenir la plaça olímpica. L’Álvaro, en canvi, ja estava preseleccionat i sabia que no arribava al cent per cent. Quan vaig fer el canvi als 10 km, ell va ser l’únic que va respondre. Faltant dos quilòmetres, quan vaig veure que ja no aguantava el ritme i em vaig veure guanyador, em vaig emocionar molt, perquè havia superat un dels meus referents i actualment el millor marxador del món, i sobretot perquè aconseguia la plaça per als Jocs.

Catalunya, i el Baix Llobregat, sempre havia estat el bressol dels principals marxadors espanyols, però en els últims temps havia perdut pistonada, especialment en categoria masculina. Més enllà de la seva eclosió, veu que en el futur puguin sortir més marxadors del seu nivell en l’àmbit internacional?

Al Baix Llobregat penso que s’ha notat la retirada de Marcos Flores, que a Viladecans havia estat un dels grans impulsors de l’especialitat i entrenador de molts grans marxadors de la zona. Ara a Catalunya hi ha també altres nuclis on es practica la marxa. Potser costa més que surtin nois, però tenim l’Òscar Martínez, que és del Prat i ja ha estat finalista en mundials de la seva categoria. En el campionat d’Espanya també va haver-hi alguns catalans que ho van fer molt bé en les categories sub-16 i sub-18. Amb el meu entrenador, Alejandro Aragoneses, tenim el propòsit de promocionar la marxa al Baix Llobregat.

Quins plans té d’aquí als Jocs Olímpics de París?

A l’abril aniré a Antalya al mundial per equips, encara no sé si en els 20 km o en els relleus per classificar-lo per als Jocs. I al juny tindré l’europeu de Roma, que serà l’última gran prova abans dels Jocs. A més, suposarà el meu primer gran campionat internacional en categoria absoluta. De totes maneres, tota la preparació anirà encaminada a arribar al meu màxim nivell l’1 d’agost a París.

Com va anar l’experiència del relleu mixt amb Cristina Montesinos a València?

Mentalment, em va costar una mica perquè només feia dues setmanes del campionat d’Espanya i encara estava una mica cansat. Com que tampoc teníem cap experiència prèvia, els primers 11 quilòmetres me’ls vaig prendre amb una mica de calma i també tenia una mica de molèsties als isquiotibials. Durant l’interval el físio em va solucionar aquest problema i el segon relleu ja el vaig fer molt més ràpid i vam poder remuntar fins a la segona posició.

Fa la sensació que la seva carrera ha seguit una progressió molt continuada, amb medalles tant en la categoria sub-20 com sub-23. Amb vista als Jocs ja es veu en condicions de pugnar per les places d’honor amb els millors absoluts?

Sí, soc molt ambiciós i intentaré lluitar amb els millors. A París seré feliç si guanyo una medalla, si soc finalista o quedo el 20 havent donat el meu cent per cent. En tinc moltes ganes. Estic molt orgullós de poder-hi participar i el meu propòsit és fer la millor cursa possible.

No es queixaran de l’escenari de la prova.

Serà molt emocionant poder competir a 50 metres de la torre Eiffel. Muntaran un circuit d’un quilòmetre al costat del pont d’Iéna. A través del Google Maps ja em sé el circuit de memòria. Segur que les fotos que em facin allà seran la portada del meu perfil de WhatsApp i d’Instagram pels pròxims quatre anys.