Pine­rolo és cone­gut també en la cul­tura popu­lar per tenir un impor­tant club de Cúrling i per “L’home de la màscara de ferro”, que va morir empre­so­nat a la for­ta­lesa de la ciu­tat –per a més infor­mació vegeu les pel·lícules inter­pre­ta­des per Leo­nardo DiCa­prio, Ric­hard Cham­ber­lain i Jean Marais–, però Pine­rolo és més cone­gut pels seus panet­to­nes i hem de dir que la majo­ria dels que men­gem pro­ve­nen d’aquesta loca­li­tat, on l’empresa Galup s’hi dedica des de fa més de cent anys. Avui la cursa surt d’aquí, enca­rant el dar­rer tram italià per entrar ja defi­ni­ti­va­ment a França a través dels Alps pel coll de Mont­genèvre.

L’any 1949 la ciu­tat va ser tes­ti­moni de la seva major gesta ciclista, una fugida de llarga distància de Fausto Coppi que li va donar una segona victòria al Giro, després del pri­mer doblet de Tour-Giro el mateix any. Amb cinc colls de mun­ta­nya, va ser l’etapa reina de l’edició i un recor­re­gut des de Cuneo que Gino Bar­tali va plan­te­jar amb pre­caució, patint mal de panxa des de l’inici. «El coll de la Mad­da­lena hau­ria estat sufi­ci­ent per esgo­tar un bou. I només va ser el començament», va escriure el gran Dino Buz­zati, cor­res­pon­sal espe­cial del Cor­ri­ere della Sera.

Just després de sor­tir de Pine­rolo, el camí es comença a com­pli­car i els Alps s’entre­ve­uen cada vegada més pro­pers. San Ger­mano Chi­sone és la pri­mera població de la vall closa que comença aquí i que acaba a Sestières. Terra de sopes calen­tes, de pata­tes al forn i de for­mat­ges de llet de vaques que pas­tu­ren a mun­ta­nya coin­ci­dint amb la flo­ració de les vio­le­tes.

Arri­bats al cap­da­munt de Ses­trières, quan els ciclis­tes ja hau­ran exha­lat les pri­me­res grans suors de la cursa, encara els que­darà tor­nar a pujar fins a la llinda fron­te­rera en el coll de Mont­genèvre, per on també tra­vessà Hanníbal, en direcció contrària, i Juli Cèsar per bai­xar cap a la Gàl·lia.

L’any 1906, per a fomen­tar l’entu­si­asme popu­lar per l’esquí i atraure turis­tes rics, el Club Alpí francès, creat a finals del segle XIX, va mani­fes­tar la volun­tat d’orga­nit­zar una com­pe­tició d’esquí. Així, de l’11 al 13 de febrer de 1907 va tenir lloc a Mont­genèvre la pri­mera com­pe­tició inter­na­ci­o­nal d’esquí. L’any 1936, la inau­gu­ració del pri­mer remun­ta­dor de la regió va pro­vo­car un enre­nou a la premsa pari­senca i inter­na­ci­o­nal. Mont­genèvre es va con­ver­tir en l’estació “chic” dels Alts Alps, amb l’arri­bada de cele­bri­tats com Jean Gabin, Jean Coc­teau, Mis­tin­guett o la baro­nessa de Rothsc­hild.

Des d’aqui la cursa bai­xarà fins a Briançon (1.326 m), que es con­si­dera la població a més alçada de França, tot i que no és la de més alçada d’Europa, tal com anun­cien els briançonnais ale­gre­ment en els seus pros­pec­tes turístics. Res­se­guint la vall i abans d’arri­bar al coll del Gali­bier, els ciclis­tes pas­sa­ran per La Salle-les-Alpes i Le Monêtier-les-Bains.

El Gali­bier és un coll de car­re­tera dels Alps fran­ce­sos entre els depar­ta­ments de Savoia al nord i els Alts Alps al sud. Con­necta així Saint-Mic­hel-de-Mau­ri­enne a través del coll del Télégraphe, a Briançon i La Grave a través del de Lau­ta­ret. Tra­di­ci­o­nal­ment, marca el límit entre els Alps del Nord i els Alps del Sud fran­ce­sos. Indi­cat a 2.645 m per les car­re­te­res, però amb una alti­tud real de 2.642 m, el coll és sovint el punt més alt del Tour de França.

Després del coll els ciclis­tes es llançaran de bai­xada cap a la meta a Valloire, una estació de mun­ta­nya de la Savoia. El men­jar tra­di­ci­o­nal de la con­trada són els diots, embo­tits que es tro­ben a tota Savoia, però els diots de Valloire tenen la següent com­po­sició: col, pas­ta­naga, ceba, remo­latxa ver­me­lla, vede­lla i can­sa­lada de porc. Tots els res­tau­rants n’ofe­rei­xen i tots asse­gu­ren que els seus són els millors.

Per aques­tes mun­ta­nyes de Savoia s’hi pas­seja un ani­mal ima­gi­nari, el dahu, que té l’aspecte d’un cérvol o d’una cabra, però amb la carac­terística prin­ci­pal que les potes d’un cos­tat del cos són més cur­tes que les de l’altre cos­tat. Això li faci­lita cami­nar pels pen­dents cos­te­ruts del seu hàbitat mun­tanyós. Només poden cami­nar al vol­tant de les mun­ta­nyes en una sola direcció. La lle­genda explica que hi ha dues vari­ants de l’ani­mal, el lae­vogy­rous dahu (el qual té potes més cur­tes a la banda esquerra, així que camina al vol­tant de la mun­ta­nya en sen­tit con­trari a les agu­lles del rellotge) i el dex­trogyre dahu (que té potes més cur­tes al cos­tat dret, així que camina al vol­tant de la mun­ta­nya en el sen­tit de les agu­lles del rellotge). Per aquesta raó els dahus rara­ment s’apa­re­llen entre ells. Així i tot, quan s’apa­re­llen, es creu que pro­du­ei­xen dos tipus més de dahu. Aques­tes dues vari­a­ci­ons mai no han estat vis­tes, però es creu que exis­tei­xen. En aques­tes vari­a­ci­ons la diferència de lon­gi­tud de les potes és dia­go­nal. Quan el vent bufa amb força i es veuen els cims des­pre­nent una mena de fum, els savo­iards asse­gu­ren que són els dahus que fan sopa.