Alphonse de Lamartine, que era de Mâcon, deia que «No hi ha home més complet que aquell que ha viatjat molt, que ha canviat la forma del seu pensament i de la seva vida vint vegades», gairebé tantes vegades com etapes té el Tour de França. No sé si els ciclistes canvien de pensament cada vegada que arriben a una nova meta, però podria ser.

Mâcon, a més de ser el bressol de Lamartine, és conegut també per les seves gaufrettes, els vins del Mâconnais, el bouchon (xocolata al marc de Bourgogne), els cargols, el formatge de cabra i les andouillettes, salsitxes de gust fort, elaborades tradicionalment amb intestí i estómac de porc o de vedella. És un producte que a França es considera poc refinat, però hi ha molta gent que li agrada, jo m’hi compto entre ells.

Mâcon és una ciutat a la riba del Saona, un afluent del Roine. La cursa deixarà enrere el riu per a endinsar-se en la plana, passant per petits pobles vinícoles com La Roche-Vineuse, que ha conservat el nom que li va imposar la Revolució Francesa. Després s’arriba a Cluny, un dels llocs elevats de renovació espiritual d’Europa, durant l’època de màxima esplendor de l’abadia i l’orde de Cluny. A partir del seu ric i llarg passat històric que li ha deixat nombrosos monuments, la ciutat ha fet del turisme el seu motor i es troba al centre de la xarxa europea de jaciments cluniacenses.

Danielle Mitterrand, resistent, dona del president Mitterrand, “primera dama de França” del 1981 al 1995 i personalitat implicada en el món associatiu, va viure i va ser enterrada al cementiri de Cluny.

Una mica més amunt, a Taizé, el germà Roger va fundar una comunitat que defensava l’ecumenisme (unitat dels cristians protestants, catòlics i ortodoxos), i promovia reforçar el sentiment religiós dels joves. Va morir apunyalat per Luminita Ruxandra Solcan, una dona desequilibrada, durant l’oració vespertina a l’església de la Reconciliació.

Després de Taizé la cursa anirà resseguint la departamental que va paral·lela a l’autopista, deixarà Chalon a la dreta i continuarà cap amunt, passant per Chagny i entrant al departament de la Côte-d’Or per Chassagne-Montrachet, Mersault i Tailly, evitant entrar a Beaune, dirigint-se cap a Merceuil i Saint-Loup-Géanges, tots ells pobles rurals pels quals passarà la cursa com una exhalació, continuant per carreteres departamentals cap al nord.

Charles-André-Rémy Arnoult, diputat constituent de Dijon va ser el creador del nom del departament, inspirat en l’aspecte poètic i grandiós de les vinyes de Borgonya a la tardor: «El territori d’aquesta regió està travessat per una cadena de turons, un costa, sense nom fins ara, al vessant de la qual creixen els millors vins de França, el producte del qual és un tresor per al país. Aquesta costa d’or és digna de donar nom a aquesta nova circumscripció». Va tancar així un debat al voltant del nom d’aquest departament que fins i tot durant un breu temps va ser anomenat departament “Sans nom”. Més d’un segle després, aquest nom poètic va inspirar l’escriptor de Dijon Stéphen Liégeard quan va anomenar una part de la costa mediterrània Côte d’Azur.

Els ciclistes arribaran a Dijon cap a dos quarts de sis, després d’haver pedalat durant més de 163 quilòmetres. No cal dir que aquesta població és la terra de la mostassa, però també del cassis, dels cargols de Borgonya, del jambon persilé, de la tòfona de Borgonya, de la vedella bourguignon i dels vins de Borgonya. Les seves boutiques gastronòmiques i el seu mercat són temples sagrats del bon menjar.

Gustave Eiffel va néixer a Dijon i també els escultors Moreau i els filòsofs Maurice Blondel i André Lalande. I també era de Dijon el naturalista Georges-Louis Leclerc de Buffon.

Diversos símbols caracteritzen la ciutat de Dijon, el més conegut és l’òliba, una escultura de pedra feta en un moment incert, que es troba sobre un contrafort d’una capella de l’església de Notre-Dame. El costum a Dijon és acaronar aquesta escultura mentre es demana un desig. Ja se sap… “No és de Dijon qui no ha acaronat el mussol”. Això em sona, ara que hi penso…