Esports
Ha mort Ton Torres, un dels més grans campions de la boxa catalana
Va perdre la llicència professional després de ser declarat “«rojo separatista»”
El boxejador de Sabadell Antoni Torres i Bernades, conegut popularment com Ton Torres, va morir el passat 3 d’octubre, als 81 anys, segons ha informat el Diari de Sabadell.
Nascut el 1943, va iniciar-se a la prematura edat de 10 anys, quan el seu pare, que havia estat campió de Catalunya de pes pesant, el va apuntar al club de boxa de Sabadell. Als 12 anys ja va fer el seu primer combat en un torneig d’exhibició en la festa major de Sabadell, i als 17 va debutar amb la selecció catalana, falsificant la seva fitxa de naixement, ja que els menors tenien prohibit combatre. A partir d’aquell moment va començar a acumular victòries. El 1960 va ser campió d’Espanya i de Catalunya amateur, fet que li va valer per ser escollit a la selecció estatal per a disputar diversos tornejos internacionals. Tot es va estroncar en una concentració de la selecció a Leipzig. En una entrevista feta el 2016 a L’actual.cat, va explicar que el metge de l’equip, Vicente Gil, que era també metge directe de Franco i president de la Federación Nacional de Boxeo, el va sentir enraonar amb altres boxejadors catalans en català. Gil, indignat, no ho va tolerar i els va renyar: “oye tú, perro catalán, habla en cristiano”. Torres explica que va replicar negant-se a sortir a boxejar. L’acció li va comportar la retirada de la llicència federativa i ser considerat “rojo separatista”. Per altra banda, la seva valentia va fer que es convertís en tot un símbol de reivindicació i lluita.
Anys més tard, el seu germà Miquel, que era un reconegut nedador que havia anat als Jocs Olímpics diverses vegades, va poder moure fils per tal que li retornessin la llicència. Segons ens ha explicat ell mateix, va ser després de batre un rècord en natació que li van concedir qualsevol cosa que demanés. Aleshores, ell, que tenia molt present el seu germà, va demanar que en Ton fos perdonat i pogués tornar a competir.
Durant els següents quatre anys va combatre als rings d’arreu de l’Estat amb la senyera a les calces i als pantalons. Va guanyar el títol de campió d’Espanya en pes wèlter el 1967 i el 1969, però n’haurien pogut ser més si no hagués estat perquè, com explica en la mateixa entrevista esmentada: “l’any 1971, per exemple, em van fotre el títol per la cara a la Corunya, perquè lluitava contra Dopico, afí al Movimiento”.
Als darrers anys de la seva carrera va combatre sobretot a l’estranger. Es va acabar retirant l’agost del 1973 després d’un combat a Viena. En total va arribar-ne a disputar 165. Un dels aspectes que més el caracteritzaven sobre el ring és que entre assalt i assalt no seia mai. Deia que si s’està ben preparat, es resistia millor un combat sense seure.
Amb els guants penjats, va continuar mantenint-se en forma, sortint a la natura o bé aixecant pesos al gimnàs. Segons ens ha explicat el seu germà, era una persona oberta, li agradava parlar i explicar historietes. També tenia un caràcter molt humà, no tenia problemes per ajudar a qui fos, i mostra d’això, és que sempre va tenir molt clar que quan ja no hi fos volia que el seu cos servís a la ciència.
La cerimònia de comiat serà el dissabte, 12 d’octubre, a 3/4 de 12 del migdia, a la parròquia de Sant Esteve de Castellar del Vallès, municipi on actualment residia.