Va ser un canvi molt fort que mai t’espe­res, en el meu cas va ser un acci­dent. Jo tenia una vida molt esta­ble i pen­sava que tenia el con­trol de les deci­si­ons de la meva vida, però d’un dia per l’altre va can­viar tot. Vaig inten­tar afron­tar-ho de l’única manera que sé fer, amb posi­ti­vi­tat i veient la part bona de cada cosa que em pas­sava. La pri­mera part bona i la més impor­tant era que estava viva. L’esport és el que més em va aju­dar. Jo era espor­tista abans de l’acci­dent, jugava a fut­bol, i tenia clar que volia que l’esport con­tinués for­mant part de la meva vida. Vaig inves­ti­gar sobre l’esport adap­tat i a par­tir d’aquí va començar un nou camí per a mi. Avui dia, puc dir que va ser una de les millors deci­si­ons que vaig pren­dre.

Actu­al­ment, visc a mig camí entre La Molina i Girona. De dilluns a diven­dres estic a La Molina, que és on hi ha l’equip de Pro­me­sas Paralímpi­cas i on entreno cada matí. A les tar­des vaig al gimnàs per entre­nar físic. Els diven­dres faig doble sessió: al matí entreno esquí i a la tarda vaig fins a Fon­ta­jau per entre­nar amb el meu equip de bàsquet. És un ritme exi­gent, pel que fa a les lesi­ons és una mica com­pli­cat, perquè puc fer-me mal prac­ti­cant un esport i he de ser molt honesta amb mi mateixa i els altres per no per­ju­di­car l’altre esport. Però crec que amb molta per­se­ve­rança, orga­nit­zació i passió es pot tirar enda­vant.

Jo crec que és el top, el màxim al qual un espor­tista pot aspi­rar, és el somni de qual­se­vol que es dedica a l’esport d’elit. A mi m’omple d’orgull com a espor­tista sen­tir que puc arri­bar a tenir el paper de repre­sen­tar un país sen­cer. Són parau­les majors i ho sento amb moltíssim res­pecte i res­pon­sa­bi­li­tat. Ho valoro moltíssim, perquè sé que només el fet de tenir l’opor­tu­ni­tat de pre­pa­rar uns Jocs ja és un pri­vi­legi.

El meu objec­tiu més pro­per són els Jocs de Milà 2026, però també estic en dinàmica de selecció amb el bàsquet. No vaig poder anar als Jocs de París l’estiu pas­sat, però també seria un somni per a mi poder pre­pa­rar els Jocs Olímpics de Los Ange­les 2028 amb la selecció espa­nyola de bàsquet i totes les meves com­pa­nyes. Seria una opor­tu­ni­tat increïble.

La veri­tat és que sí. Al final tota la gent que he cone­gut dins el món de l’esport adap­tat m’ha obert mol­tes por­tes i m’ho ha posat molt fàcil, però ha estat un repte. Ara mateix tinc dues entre­na­do­res, una per a l’esquí i una altra per al bàsquet; totes dues ente­nen molt bé la meva manera de ser com a espor­tista. Ente­nen que en com­pa­gi­nar dos esports d’alt ren­di­ment és molt pro­ba­ble que en algun moment no pugui estar al cent per cent en tots dos. Valo­ren l’esforç que faig quan hi soc i ente­nen quan no hi soc, que per a mi això és el més impor­tant de tot. M’han ense­nyat moltíssim. Un entre­na­dor que et doni les eines necessàries perquè tu puguis fer-les ser­vir és clau.

Cada cop s’està millo­rant més. Evi­dent­ment, uns anys enrere era molt més des­co­ne­gut i era impen­sa­ble que es pogués par­lar de l’esport adap­tat. Ara s’està donant a conèixer més, però jo em con­ti­nuo ado­nant que hi ha molta gent que no el coneix. Per mi, a banda de les aju­des econòmiques que ens puguin donar, la part més impor­tant és la visi­bi­li­tat. Al final és molt impor­tant donar-ho a conèixer, per poder valo­rar-ho més.

La meva família és el meu equip, ho han sigut sem­pre. Ho van ser quan vaig tenir l’acci­dent i també en tots els can­vis que he anat patint al llarg de la meva vida. No som una família d’espor­tis­tes, i això per a mi encara té més valor, perquè em donen suport a cegues, em donen suport en una cosa que ells no com­par­tei­xen o no sen­ten la mateixa passió que jo. Mai m’han fal­tat, ni tam­poc el seu suport i con­fiança.

Jo els diria que confiïn en si matei­xos sem­pre, però sobre­tot que confiïn en el procés. Tot ho veiem negre quan les coses van mala­ment, però quan van bé no som capaços d’apre­ciar tota la part posi­tiva. Si t’impli­ques i t’enfo­ques a bus­car raons per tirar enda­vant és molt sen­zill. A tota la gent que està pas­sant un mal moment, els animo a treure la força d’on sigui neces­sari.

Va ser fa molt de temps, i el tinc molt inte­ri­o­rit­zat. Que no em ren­deixi. El meu avi va dir-m’ho quan jo era una nena i va incul­car-m’ho fins al dia que ens va dei­xar. Crec que m’ha que­dat gra­vat, i l’aplico al meu dia a dia. Cada cop que em pro­poso un objec­tiu o vull acon­se­guir una meta me’l repe­teixo.

Moltíssima gent. A Espa­nya tenim una quan­ti­tat d’espor­tis­tes impres­si­o­nant, jo sem­pre he seguit molts espor­tis­tes i he estat molt vin­cu­lada a l’esport. Avui dia et diria que admiro mol­tes com­pa­nyes i ami­gues de selecció (bàsquet), però Sara Revu­elta, una de les capi­ta­nes de la selecció, és un exem­ple per a mi, ha dedi­cat tota la seva vida a l’esport i al bàsquet en cadira de rodes, és impres­si­o­nant.

És cert que la men­ta­li­tat és molt impor­tant, però he de dir que fins ara no he tin­gut cap moment en el qual hagi dub­tat de mi mateixa. Em pro­poso molts rep­tes, i és molt com­pli­cat començar un esport pràcti­ca­ment des de zero i posar-te l’objec­tiu més ele­vat pos­si­ble i que tot surti bé a la pri­mera. He hagut de tenir molta paciència, però mai he dei­xat de con­fiar.