Va ser un canvi molt fort que mai t’esperes, en el meu cas va ser un accident. Jo tenia una vida molt estable i pensava que tenia el control de les decisions de la meva vida, però d’un dia per l’altre va canviar tot. Vaig intentar afrontar-ho de l’única manera que sé fer, amb positivitat i veient la part bona de cada cosa que em passava. La primera part bona i la més important era que estava viva. L’esport és el que més em va ajudar. Jo era esportista abans de l’accident, jugava a futbol, i tenia clar que volia que l’esport continués formant part de la meva vida. Vaig investigar sobre l’esport adaptat i a partir d’aquí va començar un nou camí per a mi. Avui dia, puc dir que va ser una de les millors decisions que vaig prendre.

Actualment, visc a mig camí entre La Molina i Girona. De dilluns a divendres estic a La Molina, que és on hi ha l’equip de Promesas Paralímpicas i on entreno cada matí. A les tardes vaig al gimnàs per entrenar físic. Els divendres faig doble sessió: al matí entreno esquí i a la tarda vaig fins a Fontajau per entrenar amb el meu equip de bàsquet. És un ritme exigent, pel que fa a les lesions és una mica complicat, perquè puc fer-me mal practicant un esport i he de ser molt honesta amb mi mateixa i els altres per no perjudicar l’altre esport. Però crec que amb molta perseverança, organització i passió es pot tirar endavant.

Jo crec que és el top, el màxim al qual un esportista pot aspirar, és el somni de qualsevol que es dedica a l’esport d’elit. A mi m’omple d’orgull com a esportista sentir que puc arribar a tenir el paper de representar un país sencer. Són paraules majors i ho sento amb moltíssim respecte i responsabilitat. Ho valoro moltíssim, perquè sé que només el fet de tenir l’oportunitat de preparar uns Jocs ja és un privilegi.

El meu objectiu més proper són els Jocs de Milà 2026, però també estic en dinàmica de selecció amb el bàsquet. No vaig poder anar als Jocs de París l’estiu passat, però també seria un somni per a mi poder preparar els Jocs Olímpics de Los Angeles 2028 amb la selecció espanyola de bàsquet i totes les meves companyes. Seria una oportunitat increïble.

La veritat és que sí. Al final tota la gent que he conegut dins el món de l’esport adaptat m’ha obert moltes portes i m’ho ha posat molt fàcil, però ha estat un repte. Ara mateix tinc dues entrenadores, una per a l’esquí i una altra per al bàsquet; totes dues entenen molt bé la meva manera de ser com a esportista. Entenen que en compaginar dos esports d’alt rendiment és molt probable que en algun moment no pugui estar al cent per cent en tots dos. Valoren l’esforç que faig quan hi soc i entenen quan no hi soc, que per a mi això és el més important de tot. M’han ensenyat moltíssim. Un entrenador que et doni les eines necessàries perquè tu puguis fer-les servir és clau.

Cada cop s’està millorant més. Evidentment, uns anys enrere era molt més desconegut i era impensable que es pogués parlar de l’esport adaptat. Ara s’està donant a conèixer més, però jo em continuo adonant que hi ha molta gent que no el coneix. Per mi, a banda de les ajudes econòmiques que ens puguin donar, la part més important és la visibilitat. Al final és molt important donar-ho a conèixer, per poder valorar-ho més.

La meva família és el meu equip, ho han sigut sempre. Ho van ser quan vaig tenir l’accident i també en tots els canvis que he anat patint al llarg de la meva vida. No som una família d’esportistes, i això per a mi encara té més valor, perquè em donen suport a cegues, em donen suport en una cosa que ells no comparteixen o no senten la mateixa passió que jo. Mai m’han faltat, ni tampoc el seu suport i confiança.

Jo els diria que confiïn en si mateixos sempre, però sobretot que confiïn en el procés. Tot ho veiem negre quan les coses van malament, però quan van bé no som capaços d’apreciar tota la part positiva. Si t’impliques i t’enfoques a buscar raons per tirar endavant és molt senzill. A tota la gent que està passant un mal moment, els animo a treure la força d’on sigui necessari.

Va ser fa molt de temps, i el tinc molt interioritzat. Que no em rendeixi. El meu avi va dir-m’ho quan jo era una nena i va inculcar-m’ho fins al dia que ens va deixar. Crec que m’ha quedat gravat, i l’aplico al meu dia a dia. Cada cop que em proposo un objectiu o vull aconseguir una meta me’l repeteixo.

Moltíssima gent. A Espanya tenim una quantitat d’esportistes impressionant, jo sempre he seguit molts esportistes i he estat molt vinculada a l’esport. Avui dia et diria que admiro moltes companyes i amigues de selecció (bàsquet), però Sara Revuelta, una de les capitanes de la selecció, és un exemple per a mi, ha dedicat tota la seva vida a l’esport i al bàsquet en cadira de rodes, és impressionant.

És cert que la mentalitat és molt important, però he de dir que fins ara no he tingut cap moment en el qual hagi dubtat de mi mateixa. Em proposo molts reptes, i és molt complicat començar un esport pràcticament des de zero i posar-te l’objectiu més elevat possible i que tot surti bé a la primera. He hagut de tenir molta paciència, però mai he deixat de confiar.