L’excursionista, aventurer i esquiador David Sala i Tubert, que ha mort aquesta setmana a Armènia per culpa d’un allau, era un dels muntanyers més apreciats i estimats pels seus companys de club, amics i llicenciats de la FEEC.

Tenia 50 anys i va morir per culpa d’un allau al cim nord dels Aragats, un volcà extint de més de 4.000 metres en un accident molt desafortunat ja que no és una zona especialment perillosa per practicar l’esquí de muntanya. Era l’integrat d’un grup de nou catalans amb els quals ja havia fet altres viatges a l’estranger en muntanyes conegudes. “Era una persona molt oberta, coneixia molta gent de la muntanya i era molt fàcil entablir-hi amistat”, recorda un dels seus companys, Xavier Guillaumes, amb el qual havia començat a fer esquí i curses de muntanya fa una vintena d’anys.

Un altre del seus amics era Albert Vilana, un dels esquiadors que voltava pel món tant amb ell com amb els altres vuit membres del grup que estan a Armènia. “Hem estat sempre una colla de deu amics i aquesta vegada ja no vaig poder viatjar. En els últims anys havíem anat a llocs remots com l’Iran, el Kirguizstan, el Kazakhstan, Geòrgia i Noruega.” Els amics buscaven sobretot llocs remots i amb poca gent, amb l’objectiu no només per descobrir nous indrets per fer el seu esport favorit sinó també per conèixer noves cultures.”

Nascut a la Pobla de Lillet, Sala va anar a viure de ben petit amb la seva germana Sant Joan de les Abadesses amb la seva àvia. Al municipi del Ripollès va obrir amb el temps el seu conegut negoci d’electricista i instal·lador, però la muntanya va ser sempre la seva passió. Guillaumes, recorda com van començar plegats en el món de l’esport i l’aventura a la Unió Excursionista de Sant Joan de les Abadesses. “Quan teníem vint anys o així vam començar a fer excursions a l’estiu per tot el Pirineu, fent cims del 3 mil metres, com l’Aneto i excursions llargues però assequibles.”

Tots dos van fer també de monitors d’esquí alpí a Vallter 2000, abans d’introduir-se en l’esquí de muntanya i de competir també en les curses de muntanya més conegudes del país. “Parlo de fa 25 anys potser. Per fer esquí de muntanya al principi teníem un equip molt rudimentari perquè llavors era un esport encara poc conegut a Catalunya. Recordo que fèiem servir botes d’esquí alpí, pujàvem com podíem, encara que fos caminant, i després baixàvem amb els esquís.”

Tot i que Sala es va considerar sempre un esquiador amateur, va acabar disputant les proves més exigents del calendari. Va començar amb la Pocatraça, a la Vall de Núria, però la seva cusa preferida va ser la Taga a Sant Joan de les Abadesses. Va disputar les vint primeres edicions d’una competició que ja és tot un clàssic de la copa catalana.

Sala també va participar en mitja dotzena d’edicions a la meca de l’esquí de muntanya, la Pierra Menta dels Alps, just quan aquest esport va començar a popularitzar-se al país gràcies a les victòries de Kilian Jornet i als èxits de la poderosa selecció catalana. “Vam fer algun podi a la copa catalana, però nosaltres competíem perquè ens agradava la muntanya”, assenyala Guillaumes. També va provar l’alpinisme però sempre ho va fer acompanyat de muntanyers més experimentats. com el malaurat Esteve Martínez, també de Sant Joan, que va morir el 2012 en un allau al Montblanc.

Vilana va ser l’esquiador que el va posar en contacte amb la colla de la Seu d’Urgell. “Ens vam conèixer en una cursa i ens vam fer amics immediatament. Era molt fàcil tenir-hi una gran relació, Anàvem plegats a les grans proves, a banda de la Pierra Menta, també a la Mezzalama o la Patrulla de les Glaceres. Recordo una vegada que em vaig trencar el peroné i em va ajudar a arribar a la meta.”

Tant Sala com Vilana eren grans aficionats al ciclisme i en els darrers anys havien fet, amb altres companys, viatges per fer BTT a l’Àfrica. “A la feina de Sant Joan ell sempre deia que era llauner i era un gran pencaire. Els viatges i les escapades per fer esquí de muntanya o ciclisme eren una gran via d’escapament. Era d’aquelles persones amb les quals saps que sempre t’ho passaràs bé.” Una de les últimes sortides que van fer va ser una excursió amb esquís a l’Aneto.