ALBERT MONTAÑÉS.
Tennista, 25è del món
«El millor encara ha d'arribar»
«Els canvis en la meva vida; són un cúmul de coses que han fet que jugui més tranquil»
«En el tennis la mentalitat hi fa molt, per mi és
un vuitanta per cent de l'èxit»
«Pressentia que podia guanyar-lo. La clau? Que no em veiés petit, sinó com una roca»
—Com valora la pretemporada ara que està a punt de començar el curs [debuta dilluns a Auckland]?
—«Ens hem entrenat molt, hem fet molt de físic i hem incidit en aspectes concrets per ser una mica més agressius.»
—Sent 25è del món, canvia d'alguna manera la seva preparació respecte a la d'anys anteriors?
—«No, crec que no. No té res a veure, intentes fer la feina bé, estiguis on estiguis del rànquing.»
—No canvia la preparació, però possiblement sí que varia la planificació de la temporada.
—«Sí que canvia. Per exemple aquest any no hem jugat la primera setmana i n'hi ha d'altres en què descansarem per preparar millor els altres tornejos, els més grans. I això ho podem fer gràcies al rànquing que tenim.»
—I els objectius, si els hagués de concretar, quins serien?
—«Bàsicament ser regular. Mantenir-se en aquest nivell de joc, independentment que es puguin guanyar títols, i mantenir-se en el rànquing en què estem ara sense renunciar a estar més amunt, evidentment.»
—Respecte al joc, però, l'exigència del rànquing fa que el repertori s'hagi d'ampliar i millorar...
—«És clar que s'han de millorar més aspectes que no teníem, o no tenim, per intentar ser millor. Les petites coses que falten són tancar més jugades a la xarxa, ser més agressius i amb el servei tenir més bon percentatge.»
—Si el mateix Nadal diu que sempre es pot millorar...
—«És veritat, ningú és perfecte, també crec que sempre es pot millorar. Per això treballem, per això ens entrenem cada dia.»
—I quin és el secret per millorar durant tants anys?
—«Sobretot la mentalitat, prendre't-ho amb il·lusió. Tinc la sort de fer l'esport que més m'agrada i la sort que tot m'ha anat bé i ja que estic aquí, doncs intentaré aprofitar-ho.»
—Aquest 2010 va complir deu anys entre els cent primers del món [els quatre últims entre els 50 millors]. Molta constància...
—«Són deu anys, la veritat és que es diu ràpid, però és per tot una mica. La constància, les ganes, la il·lusió... perquè hem passat moments difícils, i ens hem aixecat i hem continuat i al final obtens la recompensa de fer tants anys que ets aquí dalt i encara els que queden.»
—S'imaginava fa cinc anys estar en la situació que es troba ara, consolidat en el top 25?
—«No sabria què respondre. Sempre he imaginat que tinc molt per donar encara, fins i tot ara et diria que el millor encara ha d'arribar. Però fa temps, potser ho hauria vist una mica lluny, perquè tot són processos i primer has de passar pel 70, després pel 50, el 30... No pots plantar-te al 20 directament del 100. Són etapes que s'han anat complint, s'ha treballat bé i crec que el millor encara ha d'arribar.»
—Com explicaria l'evolució?
—«Els canvis que hi ha hagut en la meva vida. El canvi d'entrenador, i fer-me més gran, que també fa que t'adonis de més coses... Són un cúmul de motius que han fet que jugui més tranquil, que pensi que no passa res si perdo, que al cap i a la fi és veritat, que no passa res. Em sento més tranquil i he aconseguit jugar com volia.»
—Podria titular-se com el triomf de la maduresa?
—«Sí, segur. Quan ets més gran t'agafes les coses de manera diferent quan te les diuen. Abans, quan ets més jove, no en fas gaire cas, però ara saps apreciar els consells i treure'n més profit.»
—Important també el paper del seu tècnic [Narcís Pelach].
—«I tant, ell m'ha ajudat molt a assolir aquesta tranquil·litat per jugar alliberat, sense pressions.»
—Parlem d'un canvi mental.
—«Totalment. En tennis la mentalitat hi fa molt, és molt més que el cinquanta per cent, i ja pots tenir un joc increïble que si el cap no acompanya, malament.»
—En quin percentatge situaria la importància mental en el tennis?
—«En un vuitanta per cent. Potser hi ha gent que et diu setanta, i altres que no, que és millor tenir tennis. Però per mi és un vuitanta el cap i un vint el joc. Un jugador que és limitat de tennis però que té una mentalitat brutal i li posa una garra bestial, et planteja molts problemes.»
—La clau, doncs, és creure's que pot estar on està, ser dels millors.
—«Un cop ets aquí t'ho creus més i confies més en tu mateix. Hi ha coses que penso ara que abans no pensava, perquè ara tinc una situació en el rànquing en què només n'hi ha 24 davant meu. Estem parlant de pocs jugadors, i això et fa créixer més, i ser més valent i optimista.»
—És dels millors del món, i el millor català. És el primer any que ho és, deu fer gràcia, veritat?
—«No deixa de ser una dada, però fa il·lusió. Són petites coses que es van aconseguint, i que són difícils, perquè arribar fins aquí és molt difícil. Al cap i a la fi és una dada, i demà ho serà un altre, però són coses que quedaran i les tindrem guardades.»
—Com les finals, que són un signe d'aquesta progressió. Fins al 2007 en juga quatre, i les perd totes quatre. Des del 2008, en disputa cinc, i les guanya totes. Simptomàtic.
—«També l'experiència hi fa molt. Quan vaig jugar la primera final em veia molt petit, i en la segona, també. Has d'anar vivint aquests moments per després jugar la cinquena sense que m'importés gaire, pensant: m'és igual perdre-la, ja n'he perdut quatre! Jugues més alliberat i aquella vaig tenir la sort de guanyar-la, i a partir d'aquí entres en les finals diferent, perquè ja n'has guanyat una.»
—Un altre mèrit són les 37 victòries assolides al llarg de la temporada. Guanyar també fa l'hàbit?
—«Guanyar és molt bonic, i guanyar 37 partits està molt bé, la veritat. Però s'ha de continuar en aquesta línia, no pots pensar que els partits es guanyen sols, sinó que hem de continuar sent humils, fer el nostre camí i segur que arribaran més victòries.»
—Un altre mèrit va ser derrotar Federer a Estoril [en les semifinals]. Què se sent guanyant el possiblement millor tennista de la història?
—«És increïble, però de totes maneres et diré que abans de jugar tenia un bon pressentiment de poder donar la sorpresa. És la meva millor victòria.»
—D'on venia el pressentiment?
—«Perquè jugava sobre terra, un torneig petit per a ell, potser la seva motivació no era la mateixa i has d'intentar enganxar-lo per aquí. Si jugo a Roland Garros, un Gran Slam a cinc sets, és més complicat, però allà tenia el pressentiment que el podia enganxar i va sortir tot rodó.»
—Les claus del partit, a banda de la mentalitat?
—«Ser regular i intentar no fallar cap bola. Posar-me dur des del principi, que ell veiés que al davant tenia una roca i per guanyar-me havia de passar més boles que jo. Més que res, plantar cara, que no em veiés petit.»
—Ara torna a referir-se a ser petit. Abans, quan parlava de finals perdudes, també se sentia petit. Potser aquest és un signe del seu salt, el fet de sentir-se gran, deixar de ser petit d'una vegada, veritat?
—«La sensació que tinc és que em sento més gran que els altres. No quant a supèrbia, sinó de dir: sóc el 25 i al davant només en tinc 24 i molts al darrere. Ara jugo contra el 30 i penso que sóc millor. Després s'han de jugar els partits i guanyar-los, evidentment, però la manera d'afrontar-los és diferent.»
—Deixant de banda els objectius, aquesta meteòrica progressió també reformula els somnis d'un tennista? Segurament no són els mateixos sent el 50 que el 25...
—«Sempre he volgut tocar de peus a terra. No et diré de guanyar el Masters de Londres, o el US Open. No ho descarto, però hem de ser realistes. M'agradaria fer bons els tornejos grans, arribar lluny en els Grans Slam, però és difícil perquè hi són tots, són partits a cinc sets i has d'estar bé de tot, mentalment, tennísticament i físicament. Però la il·lusió és continuar en aquesta línia, guanyar algun torneig més, intentar ser regular i sobretot disfrutar del moment, disfrutar de jugar en una pista central plena o de jugar algun dia la Davis.»
—Precisament la Davis és un objectiu que sembla més a prop, oi?
—«La veritat és que abans ho veia impossible. Ara, estant amunt en el rànquing espero tenir-ne l'oportunitat, però si no la tinc, hauré fet tot el possible per anar-hi, encara que estiguem en una posició en què qualsevol dia ens poden dir d'anar-hi. I si no, continuarem fent la nostra guerra, que no és la copa Davis.»