TENNIS
BARCELONA OPEN BANC SABADELL
Els vells fantasmes
El francès Gasquet continua lluitant per deixar enrere l'estigma del que hauria pogut ser per conviure en l'elit
Un revés a una mà espectacular que no ha cobert les expectatives que un dia va despertar el seu talent indiscutible. Així és com es defineix –per desgràcia seva– fa temps a Richard Gasquet. Un tennista de 24 anys que ha madurat amb excessiva irregularitat i que ha quedat lluny, de moment, del que s'esperava. A França se'l va arribar a definir com l'autèntic rival de Nadal (són coetanis generacionals, el balear és quinze dies més gran que ell), però el manacorí ha superat qualsevol sostre i Gasquet continua lluitant per trencar les xarxes que ha anat teixint l'estigma del que hauria pogut ser. La maleïda pressió. La imposada pels altres i per si mateix. «El que necessito és jugar bons partits i agafar confiança», segella després de doblegar, amb molt sofriment, el debut al 59è Barcelona Open Banc Sabadell contra l'argentí Chela (2-6, 7-6 i 6-4). «És difícil jugar en terra contra un especialista», comenta.
Saber patir, de fet, és de les mancances que es retreuen a un esportista d'alts i baixos que va viure un convuls 2009, marcat pel presumpte positiu per cocaïna. Un cas de dopatge que va ser castigat finalment amb només dos mesos i mig (s'exposava a una sanció d'un any). El mateix Nadal, aleshores, va sortir en la seva defensa. «Et pot passar qualsevol nit, donant un petó a una noia que n'hagi pres», va dir a Roland Garros. Una defensa que demostra una llarga relació, anys d'una rivalitat que s'ha diluït gradualment amb l'ascensió de l'un i la recessió de l'altre. El 2010, per trobar l'estabilitat, va contractar l'argentí Gabriel Markus, amb qui va trencar abans d'acabar el curs. Ara l'entrena el seu compatriota Eric Deblicker, que ja ha estat amb ell en diferents fases de la seva carrera. Un tècnic conegut per retrobar la seva essència. «És important no pensar gaire més enllà de cada partit i cada torneig; tot el que sigui grans objectius, també són més pressions», relata Gasquet, que sap de què parla. Ara fa un any va trencar una sequera de tres anys sense títols (a Niça, en la famosa final dels insults de Verdasco), i avui, des de la 17a posició del rànquing, intenta recuperar el seu millor nivell per acostar-se, amb realitats (és a dir, resultats), a les expectatives que un dia se li van penjar i que van convertir els seus somnis en els seus pitjors malsons.