Segurament no hi ha millor partit sobre terra batuda que el que avui (16 hores) protagonitzen Rafa Nadal i David Ferrer. Primer i sisè del món, respectivament, ja van jugar-se el títol a Montecarlo, fa una setmana.

Els mèrits compartits, però, no venen només d'aquest curs, ja que a Barcelona són els dos tennistes que més triomfs sumen en els últims anys (29 per al balear, 21 per al xabià) i els que, lògicament, més lluny arriben. Nadal jugarà la sisena final seguida (des del 2005, i amb excepció del 2010, en què no va jugar per lesió) i Ferrer, la tercera en els últims quatre anys. En totes haurà topat amb Nadal, evocant la clàssica rivalitat del futbol (Ferrer és blaugrana; Nadal, madridista). En tennis, però, el manacorí no deixa una esquerda de dubte, en terra. Des que va explotar el 2005, només ha perdut sis partits i ha assolit 186 victòries. Imbatut el 2006 i el 2010, en va perdre dos el 2005, un el 2007, un altre el 2008 i dos més el 2009. Des d'aleshores, 33 triomfs consecutius que l'eleven com a rei indiscutible d'una superfície que es concentra bàsicament a l'abril, el maig i el juny, amb la conclusió de Roland Garros. En el mes d'abril, precisament, Nadal afegeix un altre rècord, no perd des del 2005 (quarts de València contra el rus Andreev) i suma 66 victòries. L'última, ahir.

«No em preocupa que pensin que guanyaré perquè és terra; el que em preocupa és que passi dins el meu equip, o a mi mateix. L'error gran és convertir-ho en una normalitat, quan no ho és», adverteix Nadal, prudent com és habitual. «Sé el que em costa arribar fins aquí, sé que ho deixo tot en cada partit i cada entrenament i tinc els meus dubtes en cada torneig, però això la gent no ho sap». El discurs, però, es traeix amb la trajectòria. Al Godó, des que hi va guanyar el 2005 (també va jugar el 2003, i cau amb Corretja; és l'única derrota), només ha cedit dos sets en els cinc camins cap al títol. En el possible sisè, tampoc n'ha cedit cap, per ara. Igual que Ferrer, que és un dels dos que ha pogut robar-li un set (final del 2008). Amb tot, una final que ja és tot un clàssic sobre terra batuda. A Barcelona, és una evidència irrefutable; pel nivell de tennis del xabià, també comença a ser-ho en el circuit.

El xabià treu ferro a la sobrecàrrega al bessó de la cama esquerra. «Estaré perfecte», assegura